Maniobres dels partits
Tradicionalment, la competició era entre Junts i ERC, que es disputaven l’hegemonia de l’espai polític independentista i etcètera. Aquesta disputa no és que s’hagi acabat (la rivalitat, sovint degenerada en odi, es manté, i l’odi no és tan sols mutu entre els partits, sinó que arrela i es ramifica dins les organitzacions mateixes), però sí que ha quedat amortida, una vegada els dos partits han deixat de sumar majoria absoluta al Parlament. Després de sofrir una davallada forta en vots i en escons, ERC sembla haver-se estacionat, i ha cercat una pacificació interna que s’ha traduït en l’ampli aval obtingut per Oriol Junqueras al darrer congrés nacional de la formació, que per als crítics és una fugida endavant en fals.
Per la seva banda, Junts té darrerament unes altres preocupacions. L’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat ha dut un PSC que, des del Govern, disputa a Junts l’espai del catalanisme benpensant i de la gent d’ordre. I per un altre costat, el ressentiment generat després del Procés, la pressió demogràfica produïda per la suma de la immigració i el turisme de masses, i l’onada ultraconservadora que s’estén arreu d’Occident han fet que una opció d’extrema dreta independentista pugui aspirar a fer mal de debò dins l’electorat de Junts: fins a vuit escons en unes hipotètiques eleccions al Parlament que se celebressin ara, segons el darrer Baròmetre del CEO.
Davant d’aquesta situació, Junts reacciona amb gesticulacions que sovint semblen nervioses i fora de to. A Madrid, a pesar d’haver donat suport a la investidura de Pedro Sánchez, els postconvergents procuren subratllar al màxim el seu paper com a oposició i fer pagar cars els seus set escons, encara que això els dugui sovint a alinear-se amb el bloc de la dreta del PP i Vox. A Catalunya, l’oposició de Junts al govern d’Illa sembla basar-se sobretot en l’acusació o la sospita permanent de ser un govern espanyolista, una idea que queda qüestionada després d’un primer any en què Illa i el seu executiu han practicat un catalanisme conservador que en bastants aspectes recorda prou el pujolisme: la comoditat de Jordi Pujol amb Illa, que de fet va restituir Pujol molt al començament del seu mandat, sembla manifesta. En tot cas, l’absència de Junts en alguns grans consensos, com el seu vot favorable a l’opa hostil del BBVA al Sabadell a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, o la seva no adhesió al Pacte Nacional per la Llengua (Pujol sí que va assistir a l’acte de signatura) són difícils d’explicar i de comprendre per a molts.
