Una interferència de probable origen rus va fer malbé els serveis de navegació per GPS d’un aeroport búlgar i va complicar l’aterratge de l‘avió d’Ursula von der Leyen. Perquè s’entengués la magnitud de l’alarma causada pel sabotatge, els mitjans hem explicat que els pilots van haver de fer servir mapes de paper.
Hi va haver una època en què també sonava l’alarma quan senties que el conductor del cotxe (normalment, el teu pare) li deia al copilot (normalment, la teva mare) amb veu a punt d’esclatar: “Treu el mapa”. Estàvem perduts, en tots els sentits. Com diria el gran Lópes, era sentir demanar el mapa i començar a notar "ansietat, nerviosisme, angoixa, estrès i pena". El copilot desplegava un llençol que no hi cabia i buscava en aquella immensitat gràfica amb els secs marcats el punt on se suposava que érem. El drama estava servit. Les esbroncades conjugals mútues (“Porta el mapa!", "Busca-ho tu!”) eren èpiques. (Semblants a les d’ara, quan el punter de la pantalla va lent i provoca un “Era per aquest carrer, que havies de girar”.)
El que encara va durar més va ser el mapa de paper de les recepcions dels hotels. Hi havia recepcionistes virtuosos del bolígraf que arrencaven el mapa d’un bloc que sempre tenien sobre el taulell i hi anaven fent creuetes amb precisió de cirurgià: “L’hotel és aquí, el restaurant és aquí, i aquí trobaran una farmàcia”.
Vaig tenir mapes de paper a la meva habitació d’adolescència i en vaig penjar a les dels meus fills. Badar davant del mapa era descobrir racons i proporcions del país i del món, i tenir la geografia al cap situa i fa volar la imaginació. Per anar d’A a B, res com el GPS, esclar, però un bon mapa no te l’acabes.
