Tot i que una carrera tan llarga com brillant s’expliqui per ella mateixa i no necessiti talls temporals per destacar-la, els que vam entrar a l’edat adulta els anys d'Annie Hall i Manhattan, recordem encara la força reveladora dels personatges que hi va encarnar Diane Keaton, i la notícia de la seva mort, aquest cap de setmana, demana un reconeixement explícit.
A finals dels setanta, sortint aquí del fre i l’aïllament de la modernitat que va significar una dictadura tan summament carca com la del franquisme, tot en aquella actriu suggeria un canvi d’època cap a l’alliberament femení i, per dir-ho en una paraula d’ara, representava l’epítom de l’empoderament i de la igualtat en les relacions, i això incloïa la verbalització dels dubtes, els fracassos i les incomprensions afectives en les relacions de parella, obertes en canal davant l’espectador amb tant de dolor com sentit de l’humor.
El món estava molt menys interconnectat que ara, i sentir els diàlegs de Diane Keaton amb Woody Allen era comprovar amb els nostres propis ulls que hi havia més món, que estava a Nova York, que ens portava uns quants anys d’avantatge i que notar-hi la connexió malgrat la distància era sentir-se una mica més intel·ligent i una mica menys sol en l’univers.
Keaton hi va posar la seva elegància personal sense imposar-la, trepitjant fort amb la personalitat d’una dona independent, atractiva però fugint de manera militant de la sexualització cinematogràfica convencional, amb un vestuari portat per afirmar-se i per sentir-se a gust amb la pròpia pell, i si això agradava o no, no era el seu problema, era la seva marca. Ni els Estats Units ni Nova York són el que eren, però sempre ens quedarà el Manhattan de Diane Keaton i Woody Allen.
