Judici contra un home lliure
Un dels comentaris que més persones ens han fet aquests dies, veient les imatges del judici al Suprem, és la cara somrient que en tot moment manté en Jordi Cuixart. Aquesta setmana farà 500 dies que tant ell com en Jordi Sànchez van ser injustament empresonats. I malgrat tot, res no li ha robat el somriure.
Així és en Jordi Cuixart. Un home ple de coratge i coherència. Un empresari compromès amb el país. Un pare a qui una presó injusta li roba cada dia veure créixer el seu fill i que alhora viu emocionat aquesta lluita perquè vol lliurar-la pel seu fill. Però sobretot, en Jordi és un home bo. Una persona orgullosa de ser un pres polític si això significa lluitar pels drets i les llibertats col·lectives. I per això, des d’Òmnium ens sentim orgullosos que una persona com ell ens representi en aquest judici a la democràcia.
Perquè en aquesta macrocausa no s’hi jutja 12 homes i dones. El judici és contra les més de 140.000 persones que formem part d’Òmnium. S’hi acusa els més de 2 milions de persones que vam votar l’1 d’Octubre. I, de fet, aquest judici ataca els drets de tota la ciutadania del nostre país. Perquè de la jurisprudència que se’n desprengui poden quedar afectats per sempre principis fonamentals que fins ara crèiem intocables.
Mentre l’Estat coqueteja de forma irresponsable i greu amb una extrema dreta que marca el ritme polític i judicial a Espanya, alhora criminalitza les idees que defensen milions de persones al nostre país. Jutgen aquesta forma inconformista d’entendre la vida i el teixit social d’un país. L’esperit crític, les lluites compartides que des de la base ho volen transformar tot, el qüestionament de l’'statu quo'… Tot això és el que volen silenciar. Que és, de fet, allò en què creu el 80% de la ciutadania de Catalunya que demana posar fi a la repressió i solucionar el conflicte polític per la via del diàleg i l’autodeterminació.
Vist en perspectiva, sovint tinc la sensació que és per això que en Jordi no ha perdut mai el somriure. Perquè dins la presó ha anat entenent tot el que significa aquest judici. Durant 498 injustes nits empresonat. Durant els centenars de quilòmetres que l’Estat ha obligat a fer als seus familiars a canvi de 40 minuts de locutori. Durant totes i cadascuna de les incomptables cartes que tots li heu anat enviant, en Jordi ha anat adquirint plena consciència de pres polític, d’home empresonat per una idea. I per això l’Estat ha fracassat, també. Perquè amb l’alegria i les ganes de canviar el món intactes, la presó i la injustícia només han servit per reforçar les seves conviccions de llibertat i per portar-lo aquí on som ara: a l’acte de generositat immensa en què renunciarà definitivament a defensar-se i aprofitarà aquest judici a favor de la causa dels drets civils i l’autodeterminació.
Perquè davant d’un Estat que gosa portar a judici l’exercici de les llibertats fonamentals, davant una Advocacia de l’Estat que acusa en el mateix sentit que el tripartit de la plaça Colón, no podem defensar-nos de res. Hem de fer-los saber que el veritable delicte és portar 12 homes i dones de pau als tribunals. És enviar a l’exili un govern democràtic. És prendre'ns les eines per lluitar per aquest 23% de la nostra ciutadania que viu en risc d’exclusió social. I que si voler canviar les lleis injustes a través de la desobediència civil, sempre amb la bandera de la no-violència a la mà, és un delicte a Espanya, és Espanya qui té un problema, i greu, amb la democràcia.
Això és el que farà en Jordi en nom de tots, acusar l’Estat. Perquè és en aquesta acusació que es fa més evident la diferència entre el seu projecte de repressió i la nostra voluntat insubornable de treballar per construir una República d’homes i dones lliures on ningú sigui empresonat per les seves idees.
Aquest ha estat el compromís al qual han arribat en Jordi Cuixart i Òmnium Cultural. Treballar des de la presó i des dels carrers per incidir sobre el conjunt de la societat catalana amb un projecte on hi cap tothom. Un model de societat en què la cultura i l’educació estiguin al centre de tot. En què l’autodeterminació no sigui un delicte, sinó un dret.
Els magistrats del Suprem, i l’Espanya que ells representen, potser creien que amb aquest judici alliçonarien tota una generació. Des de fa uns dies, i avui amb més força, comencen a adonar-se que no se'n sortiran. Perquè quan el que està en joc són els fonaments de la democràcia, aquest país sempre respon com un sol poble.
