Ni amb les mans al cap. Ni amb un ral a les butxaques. Ni amb la tragèdia empegada a la pell. El 1940 encara no saben si podran tornar a Catalunya…
“Per poder entrar ens havia d'avalar algú. Ens va avalar el germà gran del pare, l’oncle Lluís. Vam dormir una nit detinguts i l’endemà agafàvem el tren cap a Barcelona. Arribem amb una mà davant i una altra al darrere, sense res, sense casa. La casa era de propietat dels vuit germans que érem i havia estat saquejada per rojos i per blancs. I va sortir a subhasta per responsabilitats polítiques”, m’ho explicava Raimon Carrasco, un dels vuit fills de Manuel Carrasco i Formiguera. El polític demòcrata cristià assassinat de paraula pel feixisme roig el 1936 i assassinat de bala el 1938 pel feixisme negre. Però, Carrasco, no mor.
El 1940 un amic seu, Miquel Coll i Alentorn, remena les brases i s’encenen les Creus de Sang. Organització clandestina. Sorgeix a partir de militants de la Unió Democràtica de Catalunya, nascuda a la República. A l’ombra i per l’ombra fan el butlletí Full d'Ordres. L’ordre és important: El primer número el dediquen a commemorar el segon aniversari de l’afusellament de Carrasco. El segon crida a la necessitat de fer proselitisme entre nens i joves perquè el país ha de renéixer. Les brases…
“Ja des de l’endemà d’acabar la guerra la gent catalanista no es dona per vençuda. Si després de l’11 de setembre de 1714 no es van donar per vençuts, doncs tampoc l'endemà del 26 de gener de 1939. Llavors es troben i parlen baixet, procurant no cridar l’atenció. Comencen a temptejar-se els uns als altres, a veure què podrien fer. De seguida se’ls hi acut el terreny cultural, la poesia és el menys sospitós, les reedicions de Verdaguer. I una cosa que també aprofiten és l’Institut d’Estudis Catalans, amb els cursos de divulgació d’història”. M’ho explicava el fill de Coll i Alentorn, Miquel Coll Alemany. Això passava dins. ¿I a fora, al París del qual retornava la família Carrasco?
El 4 de maig de 1940 es fa un sopar a la capital francesa davant una vaixella ideològica trencada. Davant d’una Catalunya esmicolada. Davant dels comensals d’un independentisme esquarterat. A un costat, Nosaltres Sols!: Joan Masot, Daniel Cardona Civit i Jaume Martínez Vendrell. A l’altre costat, Estat Català: Antoni Andreu Abelló, Marcel·lí Perelló Domingo i Joan Cornudella Barberà. Gana. Ganivets. Mossades. Cuina tradicional: el trencadís català. Però van decidir empegar-ho tot. A les estovalles van signar: “Un pacte de no-agressió a Catalunya entre nosaltres”, “per tal de treballar per a l’aconseguiment total de les nostres aspiracions dintre o fora de Catalunya”. Neix en aquella taula “l’organització”: “El Front Nacional de Catalunya”, el primer moviment polític de lluita, combat, resistència, reestructurat, renascut, ressuscitat, des de 1939. A les cases i a les taules hi havia gent. Quan hi ha guerra fora cal pau dins.
Ara que Tigre de Paper i Reeixida han reeditat les memòries d’un d'aquells comensals: Jaume Martínez Vendrell. Una vida per Catalunya, cal rellegir-les o llegir-les. I Carrasco. I tot i tots. Cal tornar a seure a les taules i a les cases. Cara a cara. Potser només per recordar que els morts sempre els posem nosaltres (Carrasco) i les cames sempre ens les trenquen a nosaltres (Martínez Vendrell). Tot pel mateix motiu: per ser catalans. I pels mateixos: el roig i el negre. Ahir, avui i demà.
