Mazón, Bolsonaro i altres esperpents
Carlos Mazón i Jair Bolsonaro són dos personatges amb poques coses en comú, però les que comparteixen són significatives. Tots dos es mouen dins el magma difús del populisme, l'extrema dreta i el neofeixisme militaritzat i militaritzant. Tots dos han estat governants calamitosos per als seus països, i hi han deixat un rastre d'estafa i lladronici, així com una espantosa quantitat de ciutadans morts. No parlem exactament d'execucions sinó de morts evitables. Molts dels 229 valencians que van morir durant la dana del 29 d'octubre de 2024 es podrien haver salvat si Mazón hagués estat al lloc que li pertocava, complint i fent complir els protocols, en comptes de passar tota la tarda en un reservat d'El Ventorro. De forma semblant, molts dels més de 700.000 brasilers que van morir durant la pandèmia de la covid s'haurien pogut salvar també si Bolsonaro hagués fet cas de la medicina i la ciència, en comptes de sortir per la televisió imitant, per burlar-se'n, els malalts que s'ofegaven. Per la seva deixadesa, per la seva ineptitud, pel seu negacionisme, Mazón i Bolsonaro són governants que són responsables de les morts dels ciutadans dels seus països, i això els converteix en delinqüents: condemnat a una pena de 27 anys el brasiler (però no per la seva gestió de la pandèmia, sinó per intent de cop d'estat); en una investigació judicial en curs el valencià.
Mazón i Bolsonaro són, també, tipus esperpèntics, criatures del grotesc. L'esmentada investigació judicial sobre les aventures de Mazón el dia de la tragèdia posa a prova la paciència de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, també coneguda com "la jutgessa de la dana", que es veu obligada a reconstruir peça per peça el puzle de desgràcia i baixesa que el president dimitit (però encara en el càrrec, aferrat a l'aforament) de la Generalitat Valenciana ha deixat a la vista de tothom: en el món judicial, sovint el més difícil és reunir les proves per demostrar allò que és obvi. És per això que les notícies sobre la investigació es refereixen a coses com el tiquet de pàrquing de la periodista Vilaplana, la factura del dinar o les dimensions exactes del reservat d'El Ventorro. Són qüestions desagradables i llardoses, com el mateix investigat.
Per la seva banda, mentre ens arriba la inquietud del president brasiler Lula da Silva (un bon referent per a l'esquerra) per les maniobres de la marina dels EUA a les aigües del Carib, i mentre a Veneçuela evoluciona una crisi protagonitzada per dos mamarratxos com Trump i Maduro, és quasi reconfortant saber que Bolsonaro ha tornat a la presó per haver intentat trencar la turmellera electrònica que duia en compliment del seu arrest domiciliari, i que ho va fer amb un soldador i es va socarrar les cames, sota els efectes del que ell mateix va descriure com “una al·lucinació”.
La política, la gestió pública, és assetjada (i en molts llocs, presa) per personatges aberrants, retorçuts i indecents, que molt probablement haurien pogut inspirar a Goya algun dels seus caprichos. Pot semblar-ho, però no és cap consol.
