“Hola, Montserrat, es correcto?”, pregunta la veu de dona amb accent colombià. “No, no, no es correcto”, crida la senyora Prim, mentre s’ajusta el sonotone. “Mire, le hablo en relación a la dirección de la calle Salamanca, es correcto?”, fa, llavors, la veu de dona amb accent colombià. I ella llavors li vol dir que no, que ni una, però s’atura, de cop, i en lloc de penjar diu: “Digues, digues... Entens el català?”.
La veu de dona amb accent colombià li diu que no, però que farà l’esforç. Ella somriu. Per les vendes, el que calgui. S’asseu al sofà i se serveix un didalet de ratafia. “Com te dius?”, li pregunta a la veu. I la veu li contesta que es diu “Melania”. Melania... La senyora Prim pensa en quantes Melànies coneix. Melania Trump i Melania Hamilton, d’Allò que el vent s’endugué. Ah, i Melanie Griffith!
La Melania intenta explicar-li els avantatges de canviar de companyia elèctrica, però la senyora Prim l’interromp. “Jo et compraré el que vulguis, però primer m’has de contestar unes preguntes”, li exigeix, amb la veu dolça que té, de iaia. “La primera... Us fan dir un nom a l’atzar? Un carrer a l’atzar?” La Melania s’escura la gola: “Bueno, realmente yo no sé si estoy autoritzada...”. La senyora Prim xiscla com una gallina fent l’ou: “Llavors és que sí! Us fan dir un nom. Potser per probabilitat. Truques a una vella de Catalunya? Montse. Oi? Però de Montses ja no en queden!” La Melania prova, de nou, de falcar la conversa: “Yo quería hablarle de las ventajas de...”, prova. Però de nou la senyora Prim la fa callar. “Melania! Una cosa. Quantes vegades a la vida t’ha sortit bé? Quantes vegades has dit un nom i no t’han penjat? Quantes vegades has venut això que em vols vendre a mi?"
La Melania sospira. “Pues la verdad... La verdad, ninguna. Todas ustedes me cuelgan...”. Somica. “Ai, perdón...”, farfolla. I ja esclafeix a plorar. “Calma, calma, no ploris, Melania...”, fa amb dolçor la senyora Prim. Però l’altra sanglota, sanglota, sanglota.
