La meva generació

TOTS. Dilluns al migdia sortirà la sentència i una part rellevant del país s’esvalotarà. És cert que el moment d’efervescència entusiasta del 2017 s’ha vist substituït per una indignació ombrívola, resignada; però també ho és que aquest cop no se’ns convoca per un objectiu polític sinó per impedir una indignitat cruel, la qual cosa -crec- ens nodreix d’un superior sentit del compromís. El que passi a partir de demà s’escapa de les mans d’institucions i partits. La xarxa del Tsunami Democràtic ha esdevingut la veu del sobiranisme en aquesta fase del conflicte i està bé que sigui així. Primer, perquè la seva aposta -mobilitzacions no-violentes, continuades però no permanents, amb apel·lacions constants al diàleg-és la correcta; i, després, perquè necessitem que les institucions i els partits facin la seva part de la feina sense donar arguments als aparells de l’Estat que voldrien, d’una vegada i per sempre, destruir l’autonomia i il·legalitzar les organitzacions independentistes, com vaticinava recentment Artur Mas. La Generalitat i els partits que li donen suport han de deixar que el tsunami faci de tsunami, i després recollir el guant, exigint a l’Estat, davant l’opinió pública, un procés de negociació sense límits. Les declaracions moderades dels líders de JxCat i ERC no són un intent de frenar la mobilització, sinó una presa de posició lògica, des de la qual els partits independentistes podran aviat presentar-se davant l’opinió pública com els intermediaris necessaris entre l’Estat repressor i una onada popular que -no ho dubteu- farà que tot trontolli. El paper d’ERC, JxCat i la CUP no és arrossegar gent dilluns, sinó fer-ho el dia de les eleccions. De totes les eleccions.

JO. ¿El Tsunami servirà per forçar el diàleg amb l’Estat? Potser sí, potser no, potser no ara però sí més endavant. Dependrà de molts factors, entre els quals el predomini electoral de l’independentisme. En qualsevol cas, per a molts de nosaltres és una opció inevitable, encara que esdevingui testimonial. Fa molts anys, Macià Alavedra em va dir que la seva generació -la de la postguerra- es podia donar per satisfeta perquè havia complert els seus grans objectius, és a dir, el retorn de la democràcia i de l’autonomia. La meva generació va creure, als primers anys del segle, que el seu objectiu era un nou Estatut més ambiciós, un graó més en el camí de la sobirania. Després, els temps es van accelerar i vam arribar a creure que podíem cremar etapes, i ser la generació que faria de Catalunya un estat independent, més just i pròsper. Després dels fets del 2017, hem hagut de rebaixar expectatives i entendre que no sempre els canvis es produeixen a la velocitat amb què un els somnia. Avui la meva generació no sap ben bé quina és la seva missió, a què pot aspirar. Jo mateix no sé si, en arribar a la vellesa, podré estar cofoi com ho estava Macià Alavedra pel balanç polític de la seva generació. I estic preparat per a la decepció i per a l’autocrítica. Però també he d’afirmar, de forma rotunda, que la meva generació no pot ser la que va plegar-se de braços, la que va fer vida normal mentre els dirigents polítics del país (bona gent, i alguns d’ells amics personals) passaven els seus millors anys a la presó o a l’exili per culpa de l’afany de revenja d’un Estat que vol castigar unes idees i tot un moviment. Ho sento, però per aquí no hi podrem passar, almenys sense combatre. Quan a la nostra generació ens preguntin quin és el balanç, hem de poder dir que vam lluitar per treure de la presó els nostres companys. Això, com a mínim.