02/08/2021

Un món tecnològic que expulsa la gent gran

4 min
Una dona camina per davant l'oficina d'un banc

Escena 1. Un CAP a Barcelona, llarga cua per arribar al taulell d’ informació. Un home molt gran pregunta si li poden donar “aquest paper on hi diu que estic vacunat per poder anar al poble a l’estiu”. La noia, molt jove, que l’atén li explica que ho ha de fer a través de La Meva Salut. Com que l’home, cada cop més desconcertat, no entén el que li diu, la noia li demana el mòbil. L’home en treu un d’aquells amb les tecles molt grosses i sense connexió a internet. La noia se’l mira com si veiés un dinosaure herbívor, sense basarda però amb astorament. Finalment, ella mateixa li imprimeix el certificat.

Escena 2. Oficina, una d’aquestes modernes, d’un banc. Una dona molt gran va al caixer automàtic de l’interior, li fa por fer servir els del carrer, una seva amiga ha tingut una mala experiència. Després d’una estoneta es posa a plorar. Alguna cosa ha canviat d’aspecte en la pantalla de la màquina i no troba la manera de treure diners. La gent de la cua l’ajuda com pot i, finalment, un dels joves empleats va a veure què passa i li acaba l’operació.

Dues imatges, ben reals, de la bretxa digital en la vellesa, és a dir, d’una forma de discriminació que genera vulnerabilitat, impotència i maltractaments. El que els passa a aquestes dues persones de les escenes és que són víctimes d’una transformació de la realitat tan accelerada, i en molts casos tan salvatge, que els ha deixat sense món. Totes les destreses per a la vida quotidiana, apreses al llarg dels anys, que semblaven tan fermes com un faralló, ja no els serveixen per entendre el seu present o per comunicar-s’hi. Soc conscient que hi ha excepcions —adorables velletes expertes en Zoom, per exemple—, però són això, excepcions, que confirmen la regla terrible d’una forma específica de bretxa digital, menys visible que la causada per la pobresa, però igualment dolorosa.

La discriminació contra la vellesa té nom propi des dels anys 60, quan el psiquiatre i gerontòleg Robert N. Butler va publicar Age-Ism: Another form of bigotry. Aquest concepte, ageism, adaptat com a edatisme, es manifesta en diversos àmbits, com el laboral, convertint en éssers obsolets persones de cinquanta anys, o en el social, invisibilitzant-les. Cal afegir que l’edatisme, com moltes altres formes de discriminació, té també un biaix de gènere: ser una vella és “pitjor” que ser un vell, i, sobretot, és pitjor abans. D’altra banda, l’edatisme, també com altres discriminacions, té interseccions amb la classe social i amb l’educació: no el pateix de la mateixa manera un notari jubilat, que una kelly amb l’esquena destrossada de fer llits d’hotel.

Les diferències entre les diverses etapes de la vellesa també són rellevants per analitzar aquesta bretxa digital. No és el mateix tenir 65 anys que tenir-ne 95. Per això, com que ja no en tenim prou amb la tercera edat, parlem d’una quarta. Sempre eufemismes. Tenim mots per diferenciar aquestes etapes però no ens agraden. Dos gravats francesos del segle XIX utilitzen aquests noms sense pudor i resulten especialment aclaridors. El primer, d’època napoleònica, es titula Le cours de la vie de l’homme ou La vie de l’homme dans ses différents âges. El segon, més tardà, cap al 1880 pel polissó de les senyores representades, Les âges de l’homme. El primer presenta una parella humana, home i dona, en el seu recorregut vital en forma d’arc entre els 4 anys, “l’edat de la puerilitat” i els 90, “l’edat de la decrepitud”. En el segon, l’arc és menys o més semblant, però presenta un detall molt interessant per a una lectura de gènere: la dona n’és exclosa, només apareix en la fase d'enamorament adolescent (de l’home) o amb un nadó als braços, quan el converteix en pater familias. Segons sembla, durant la resta de l’arc vital a l’home no li cal companyia.

La bretxa digital es fa especialment visible i dolorosa en aquests trams finals de “les edats de l’home”, quan estrenar tele és un drama si no ve algú a programar-la, i les centraletes automàtiques, exasperants per a tothom, són un problema afegit que agreuja la vulnerabilitat d’aquestes persones fins a tornar-les inermes —vulnerable i inerme són dos conceptes relacionats però no idèntics que la filòsofa Adriana Cavarero va desenvolupar molt bé en el seu llibre Horrorisme

Cal rellegir De senectute de Ciceró, sent molt conscients que el presentisme i la devoció tecnològica estan fent fora del món abans d’hora tota una generació. ¿Té remei aquest edatisme rampant? Culturalment és difícil, perquè ha arrelat fortament el culte a la joventut, però per fer més fàcil la vida d’aquesta quarta edat (i d’altres víctimes de la bretxa digital) n’hi hauria prou assegurant l’atenció presencial i respectuosa en tots els espais imprescindibles de la vida ciutadana, per solidaritat i també egoisme, perquè, com deien els tractats morals clàssics sobre la vellesa, cal ser molt conscients que el que avui els passa a ells demà ens passarà a nosaltres.

Elena Losada Soler és professora de la UB i investigadora d'ADHUC - Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat
stats