Munició per esdevenir tsar
L’escenari previ a una guerra sempre enfronta els bons amb els dolents. I no cal dir que els bons d’un univers mediàtic són sempre els dolents de l’altre. Cal que sigui així, perquè els costos d’una guerra -sobretot si és una gran guerra- són tan devastadors que només sentint que ets el Bé defensant-te del Mal pots estar disposat a assumir-los. No discutiré aquí si els drets civils o la llibertat d’expressió a Rússia o la Xina són comparables amb els d’aquest conglomerat que anomenem Occident. No ho són. Però abans de concloure que això ja revela on és el Bé i el Mal, i justifica la guerra, convindria analitzar si el benestar -també en termes de drets civils- d’Occident té alguna connexió amb el malestar de bona part del món, incloent-hi el quart món occidental.
L’actual crisi a Ucraïna, com la de Hong Kong o la previsible a Taiwan, pot ser vista com el desig d’un poder malèfic de trepitjar i sotmetre els seus veïns, o com un símptoma més que els EUA van perdent pistonada com a gendarme mundial. La podem considerar una lluita de la democràcia per mantenir i expandirels drets humans o els espeternecs d’un imperidecadent per imposar el seu ordre mundial. El mandat de Trump i l’esperpèntic assalt al Capitoli han posat difícil, fins i tot als falcons més fanàtics, exportar el Somni Americà a foc i a sang. L’esforç de Biden per seguir sent el Bé enfront del Mal que encarnarien Putin o Xi dissimula cada cop pitjor que l’únic interès de la seva política exterior és mantenir els privilegis i l’hegemonia d’unes elits. Cal ser cec per no veure que la Casa Blanca promou i sosté -i sempre ho ha fet- les dictadures més sanguinàries quan li convé, i que -només quan li convé- fa veure que enarbora la bandera de la llibertat. Cal ser cínic per dir-li a Moscou des de Washington: “És inadmissible que un país poderós imposi la seva voluntat dins de la seva esfera d’influència i que pugui arribar a derrocar un govern veí més feble sense que el món hi pugui interferir”. Fins i tot, afegeixo amb sarcasme, quan es derroca un tirà com Allende per posar-hi el demòcrata Pinochet.
El que ambicionen fer Putin o Xi ho han ambicionat fer i ho han fet -en un grau o altre- tots els presidents nord-americans des dels anys 50, incloent-hi presumptes icones dels drets humans com Kennedy (en seria un cas flagrant la Crisi dels Míssils). El fet que Occident hagi arribat a un nivell de democràcia molt superior al de Rússia o de la Xina no el converteix en el Bé enfront del Mal quan parlem de política exterior: de la lluita per dominar el món. Argüir que Rússia no pot trepitjar la sobirania d’Ucraïna ni de cap altra nació veïna vetant el seu ingrés a l’OTAN és impecable en el món dels ideals. Però en el de la política exterior, sobretot si qui t’ho exigeix trepitja el doble, resulta humiliant. Quan Washington li va prometre verbalment a Gorbatxov que l’OTAN no s’estendria cap a l’Est, feia un exercici de realisme. Quan es va saltar aquesta promesa, posava en perill la pau i donava munició a un obscur oficial del KGB per esdevenir tsar.
