“La burgesia catalana sempre ha casat les seves filles amb vins de La Rioja”, se’m lamentava, fa molts anys, en Miquel Torres. Efectivament, Catalunya produïa enormes quantitats de vi, però de qualitat mediocre. Els vins del Priorat, per exemple, es compraven a l’engròs per barrejar-los amb altres vins o, directament, amb gasosa. La situació ha canviat de manera espectacular, però no per casualitat. Ja el primer govern Pujol va crear un institut dedicat en exclusiva a millorar la situació i va crear una escola de viticultura i enologia. Després vindrien les càtedres, les denominacions d’origen i els esforços d’un nombre enorme d’empresaris, periodistes i restauradors units per la voluntat de crear vins de qualitat.
Tirant llarg, unes 10.000 persones viuen del vi a Catalunya, mentre que unes 200.000 viuen del turisme. Per què, doncs, mai no ens hem proposat que el nostre turisme competeixi en qualitat? Per què ens conformem amb la mediocritat, tant a la Barceloneta com a Lloret?
Transformar aquesta realitat requereix tres condicions.
Primera, coneixement.
Dilluns vaig participar en una jornada organitzada pel Col·legi d’Economistes sobre el turisme. El primer que es va posar de manifest és la nostra ignorància sobre les característiques més elementals d’aquest macrosector. Per començar, un ponent va haver d’aclarir que el pes del sector no és del 12% del PIB, com se’ns repeteix incansablement, sinó “només” d’un 6%, que és el que calcula anualment l’INE (un 6% és molt menys que el 20% de la indústria, però, tot i això, és molt). També es va recordar que feia pocs dies que el Cercle d’Economia havia publicat un informe basat en la baixa productivitat del turisme català que va ser seguit immediatament per un altre de la Cambra de Comerç que concloïa –equivocadament– que aquesta productivitat no és inferior a la mitjana de l’economia catalana. Com és possible que, a aquestes altures de la pel·lícula, tinguem dubtes sobre una qüestió tan elemental? Dic que la Cambra estava equivocada perquè la productivitat d’un sector és la suma dels salaris que paga, dels beneficis que genera i dels impostos que suporta, i el nostre turisme paga salaris baixos, suporta impostos baixos (començant per un IVA reduït) i, excepte a Barcelona, genera beneficis modestos.
Per acabar, també es va destacar que ignorem l’aportació fiscal que fa el sector, atès que gaudeix del privilegi dels contractes fixos discontinus, que impliquen que l’erari públic es fa càrrec d’una part important dels costos de personal, com si estiguessin en un ERTO perpetu.
Segona, voluntat.
Un assistent va preguntar com és possible que, essent Catalunya una potència turística, no tinguem cap escola de nivell internacional. La resposta és evident: perquè hem apostat per la quantitat, i ens conformem satisfent el gruix de la demanda amb personal eventual.
Tercera, un pla.
Òbviament, transformar un sector per elevar-lo de la mediocritat a l’excel·lència no és ni fàcil, ni ràpid, ni barat. Però tot parteix d’unes idees força que cal que el sector passi a compartir. La primera, que el principal defecte estructural del sector de sol i platja és que està dimensionat per una punta que, com a molt, és de tres setmanes. Reduir aquesta capacitat implica allargar la temporada alta, estabilitzar les plantilles i poder augmentar els preus durant l’estiu. De fet, la raó fonamental per la qual el turisme de Barcelona és molt més productiu que el de sol i platja és perquè està dimensionat a la demanda dels mesos d’abril a octubre. La segona, que no té sentit haver de portar personal immigrant si després l’hem de mantenir desocupat –però subvencionat– durant bona part de l’any.
Catalunya gaudeix de les condicions òptimes per construir un turisme d’excel·lència. Els seus atractius naturals, la posició geogràfica i la presència de Barcelona són una combinació imbatible. I què vol dir un turisme excel·lent? Entre altres coses, que pagui bons salaris, suporti impostos generosos i generi beneficis importants. En definitiva, que contribueixi al benestar de la nostra societat fins al punt que d’una vegada per totes el deixem de qüestionar.
El turisme català està molt atomitzat i, per tant, no es pot demanar al sector privat que orquestri un pla de reconversió. Aquesta és una tasca que ha de liderar la Generalitat amb la complicitat dels ajuntaments, que són els qui controlen l’urbanisme. Exigirà invertir-hi molts diners, però el seu retorn serà fabulós en termes econòmics socials i culturals.
Quin Govern entomarà aquest repte?
