En molts Centres d'Assistència (no queda clar de quin tipus) de Catalunya professionals (de nombroses branques i no són arbres) ensopeguen amb força casos que presenten dubtes. Infecció? Malaltia? Plaga? Endèmia? Mutació? Lobotomia? Això, per què cada cop més catalans del no-territori, no van a Barcelona?
A veure, pas a pas. Com va dir el pollastre, sabent del que parlava, no hem de confondre el fum amb el rostit. Per això, si plomen la bèstia (potes, cuixa, pit…) ens podem trobar: no volem anar a Barcelona; no podem venir a Barcelona; no volem-podem estar a Barcelona… Múltiples combinacions, permutacions, variacions i combinats de rom i àcid sulfúric, que encara es multipliquen fins a un infinit, que han fet dimitir el nombre pi. Per? Eh? Buf! Bufet lliure. Trieu: els preus dels pisos, habitacions, sofàs, urbanitzacions a rajoles; els turistes escamarlans, mandonguilla, peus de porc, a la paella, la brasa, la cassola; la dictadura dels expats; els altres immigrants que no tenen el títol nobiliari; els robatoris, la violència, l’incivisme, la pobresa, la contaminació aèria, acústica, digestiva, neuronal; la manca de parcs de farigola seminatural verd fosforescent; el trànsit congelat sense oferta; la merda com un districte més; el no futur, no passat, no present, el Dr. No…; el ¡No-te-entiendo-háblame-en-español! ¿Catalán? ¡Satanás! ¡Nazis, fascistas, terroristas! I segur que hi ha milions de causes, motius, raons, més. Però el pollastre és aquest.
El cap per aquí i el cos per allà. I la filera de sang (des)uneix. Pollastre esquarterat. No s’havia vist mai una decapitació tan bèstia, animal, entre una part de Catalunya i una altra. Entre Barcelona i la resta del país. La desconnexió escabetxada és rica i plena. Primer va ser mental, ara ja és física. Per què? Per això, per moltes coses, per molts anys, però, de veritat? Sí? Sí, a molts ja no els fa falta anar a Barcelona. Ja no els pot oferir res. Ja no es necessita. Por Barcelona-no-me-viene-nada. Ho diuen els mapes de la Catalunya real. Vegem-ho. De primer, els estudiants comarcals que ja no tenen el somni humit que ha durat quaranta anys bons d’anar a estudiar a Barcelona: prefereixen campus com UDL-Igualada, Vic, Sebastòpol de Dalt o la Martinica DF. De segon, el retorn (la meua generació setantes-vuitantes), que o bé queden asfixiats o busquen la llibertat de la presó comtal professionalment, personalment o oníricament. De tercer, la fórmula atòmica que capgira més: el 2-3-4-3. La tàctica la practiquen sobretot parelles: camp base el poble-ciutat (així compren o lloguen el pis-casa, porten nens al col·le, compren a les botigues…), un d’ells passa 2-3 dies a Barcelona per la feina, l’altre al poble-ciutat, i conviuen 3-4 dies junts a l’àtom. Energia. Tot això ho fan autòctons. Sumeu la immigració que gira el mitjó de les professions (paletes, fusters, lampistes…). Sumeu els barcelonins que marxen expulsats i el pollastre arrebossat està servit a domicili. Perquè no cal. I això és així i serà més acceleradament així: aquest és el sincrotró.
Per cert, on és el Cobi? A la gossera-residència-centre de desintoxicació que no és a Barcelona. Ja no el pot pagar i és immigrant a la seua ciutat. Si el 92 Barcelona guanya el món però perd Catalunya, ara li és igual tot. Com el ionqui necessita la metadona i tota deixalla que trobi per subsistir. Pot haver-hi pega, goma, cola, Loctite? Sí, però ja no és a Barcelona.
