La no batalla de Barcelona
Barcelona aporta al món del segle XXI l’ultralocalisme. No hi ha un microsegon que no sentim el megàfon de barricada: “Hi ha un colmado real on fan croquetes segons la recepta de postguerra de l’àvia, que van alimentar tota una illa de l’Eixample”. “Existeix un bar d’esmorzars de navalla i ganivet modernistes amb un capipota que va fer que Santiago Rusiñol deixés la morfina de patac”. Barcelona és local-letal.
Barcelona és meliquisme, búnquer, cau, comunitat amish. Ei, per als barcelonins i catalans. La ciutat és global, sideral, neandertal per als de fora. Barcelona és venuda i caiguda. Fa anys i panys. Aquí rau el cacau: ja pots xiular si l’ase no vol veure-beure. Tard i malament. Barcelona el 92 va guanyar el món però va perdre Catalunya. Avui només els ionquis d’un món que no existeix continuen amb el Cobi en vena. I com a colonitzadors arruïnats intenten explotar el Pirineu per fer els seus Jocs de Casino o vendre les calces de ganxet de la tieta de Serrat. Misèria i analfabetisme.
Sense Catalunya, Barcelona no és Barcelona. I al revés. La independència de la resta de Catalunya no és conseqüència de la caiguda de Barcelona: n’és causa. Ja era. No és ara. Catalunya ja no necessita Barcelona, perquè ara ella és ultralocal i Catalunya ja té aquest ADN. Es diu realitat. Hi penso després de llegir el llibre de Jordi Amat Les batalles de Barcelona. I em pregunto: quines? Ja no hi ha batalla.
Fa anys de la guerra. “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército barcelonés, han alcanzado las tropas de todos los sitios sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Per als barcelonins, per als catalans. Perquè Barcelona és i ha estat el que és perquè no és espanyola (Gaudí? No és un carrer). El passeig de Gràcia l’aixequen tots els cabalers de Catalunya. Tots els barris són pobles humans de tot el país. Fins i tot els pijos noucentistes (de comarques!) ho veien. Jaume Bofill i Mates: “Un hom parla de l'hegemonia de Barcelona i també podria un hom parlar de l'hegemonia de les comarques a Barcelona”. Seguim? Això és moribund. Barcelona, posa’t zombi. Coitus interruptus! Però, ei, des del llit de la distopia el món és un somni erecte. Barcelona Bella Dorment Estupefaent. Ja no es desperta de la metzina i sempre creu que hi haurà un Príncep que li fotrà morrejada utòpica, de cine, i la retornarà a la vida. Pip-pip…
El somni maragallià net és mort. Per federal, per català. Barcelona ja no és barcelones vazquezmontalbianes (també per als xarnegos amb respiració assistida 112). Barcelona és només Barcelona: monàrquica, centralista, autista, franquista, provinciana. Maragall avi avui escriuria la poda-oda: “No escolta Barcelona”. Perquè no escolta.
El 2008 Lluís Calvo (i Jordi Valls) ja va escriure L'última oda a Barcelona: "Amb dentadura postissa, / Barcelona mossega el mar, / arrenca la sal del / cadàver marí / –pell desada al terra– / i l'escup al port i a les gavines. / I entrem per la / llengua de pedra / a la ciutat dels no-vius que ens acull, indiferent. / Mausoleus de cos / present, tombes precises / com escuts d'armes medievals, / pura arqueologia decimonònica". Perquè els boleros culturals de sempre ja no serveixen. El món ha canviat. I hi ha vida més enllà de Barcelona. Humilitat, Cobi. Perquè ara mateix comprar panellets en “una” botiga que els fa des del taüt… És la solució? La secta? L’estrabisme, la miopia? Aquesta guerra l’hem perdut tots. Caiguda la ciutat, que no caigui el país. Perquè l’únic futur per a tots és aquest.
