Un nou Teló d’Acer
Un tren arrenca amb dues persones en un dels compartiments. Hi estan amples i hi fan una bona estesa: les maletes, els abrics, els diaris que volen llegir… Al cap d’uns quilòmetres, pugen dos viatgers més al mateix compartiment. Els que ja hi eren se’ls miren una mica empipats: què hi vénen a fer, ara, aquests aquí? Però no tenen cap més remei que arronsar les cames i endreçar les seves coses per fer-los espai. En una tercera estació, encara hi pugen dos passatgers més, també amb el seu equipatge.
Hans Magnus Enzensberger, l’autor d’aquesta brillant paràbola sobre la immigració, crida l’atenció sobre un fet que, en realitat, tots hem viscut en algun mitjà de transport: els que han pujat a mitja ruta, en comptes de solidaritzar-se amb els nouvinguts, reaccionaran amb enuig i incomoditat, com ho havien fet abans els primers ocupants del tren quan ells van aparèixer. No se sentiran identificats amb els que acaben d’arribar, sinó amb els que ja hi eren des del principi.
He recordat moltes vegades aquesta narració veient les imatges dels immigrants que intenten travessar les fronteres de l’Europa Central, a la recerca d’una vida millor.
Encara recordo la fugida massiva d’hongaresos, l’any 1989, que va precipitar la caiguda del Mur de Berlín. Aprofitant el desglaç produït en les relacions internacionals, l’agost d’aquell any el govern d’Hongria va decidir desmantellar les tanques que separaven el seu estat d’Àustria. Milers d’hongaresos van aprofitar-ho per anar-se’n a l’Oest. I milers de ciutadans de la República Democràtica Alemanya van seguir-los, buscant de passar a la República Federal a través d’Hongria. Així eludien les severes restriccions als desplaçaments imposades pel seu govern, que només els autoritzava a moure’s entre els països comunistes.
Aquest moviment de masses, fruit d’una ànsia de llibertat llarg temps reprimida, va desbordar les autoritats. De fet, l’anunci de l’Alemanya Oriental que totes les restriccions sobre viatges quedaven anul·lades el 9 de novembre de 1989 va precipitar aquella mateixa nit els habitants dels dos costats de Berlín contra l’ignominiós Teló d’Acer que durant dècades els havia dividit.
Una generació després, els filferros tornen a l’Europa Central per intentar impedir l’arribada de refugiats sirians i afganesos. I són precisament els hereus d’aquells que els van retirar fa vint-i-cinc anys els qui ara els despleguen amb més celeritat i convicció. No només Hongria, que es troba en primera línia del problema, sinó la resta del governs de l’Est sembla que vulguin alçar un nou Teló d’Acer. I el mateix pot dir-se d’Espanya o d’Irlanda, que tampoc no eren a l’estació quan el tren de la unitat d’Europa va arrencar, i que ara no honoren amb la seva actitud els milions d’emigrants i d’exiliats de la seva convulsa història.
Al setembre, cadascú cull el que sembra, diu el refrany. Durant anys, els països del nord han impedit articular una solució global a l’arribada d’immigrants que intentaven creuar la Mediterrània per entrar a Itàlia o a Espanya, o que, un cop superats aquests obstacles, volien travessar el canal de la Mànega per entrar a la Gran Bretanya. Ho han reduït a un problema intern de cadascun dels estats afectats, sense voler reconèixer públicament que cap estat està en condicions d’abordar-lo per separat.
Però aquesta posició no ha resolt gaire res i, en canvi, ha impossibilitat planificar una política integral d’immigració que tingués molt més en compte no només els aspectes policials, sinó també els socials, educatius, sanitaris i culturals. La solució sempre ha sigut la mateixa: tanques, patrulleres, policies antiavalots... i, si cal, demanar l’auxili de l’exèrcit. Quan Brussel·les es troba davant de l’allau de refugiats, convoca una cimera dels ministres de l’Interior. Per què no hi van també els de Benestar Social, o els d’Ocupació?
Com a ciutadà europeu, em nego a acceptar que els únics instruments que puguin utilitzar les nostres autoritats en aquest moment siguin, altre cop, la porra i el filferro. La mateixa Unió que és capaç de desplaçar tones d’ajuda humanitària i muntar campaments als llocs més remots del planeta quan hi ha un terratrèmol o una epidèmia, ¿no pot organitzar d’una manera mínimament coordinada la rebuda de tots aquests homes i dones? No pot o no en sap?
Sóc conscient dels problemes que pot plantejar una acollida multitudinària d’immigrants a mitjà i a llarg termini, i més en moments de crisi econòmica. Però en les circumstàncies actuals, aquesta qüestió ha de ser ajornada, perquè el problema més greu és immediat: què fa la Unió per atendre de forma urgent, digna i solidària els contingents de població, sovint famílies senceres, que es desplacen pels Balcans o per la Mediterrània? Perquè, ara per ara, el problema no és saber quin compartiment triaran els nous passatgers; és que, des de dintre, estem desenganxant el vagó perquè no hi puguin pujar.
