Darrerament, i potser és una casualitat, he sentit, vist o llegit diversos casos de persones que han retrobat una part de la seva família biològica quan ja eren adults. Són històries ben diferents, però totes tenen un comú denominador: l’interès i la curiositat que qualsevol persona sent per saber d’on ve, encara que la seva vida hagi transcorregut aparentment sense cap mancança fins al moment de fer aquest descobriment.
És el cas de l’actriu Rosa Boladeras, que sabia des de ben petita que era adoptada i havia viscut aquesta circumstància amb tota naturalitat i sense cap mena de rancor. Un dia, però, ja d’adulta, diu que va sentir la necessitat de fer arribar a la seva mare biològica un missatge d’agraïment per la vida. Va aconseguir saber-ne el nom, però la dona ja era morta. I aleshores la Rosa va descobrir que tenia un germà. Es va donar un temps per gosar escriure’l i ara mantenen una relació propera.
Aquest cas em va recordar el del també actor Fermí Fernàndez, que va créixer sense la mare, anglesa, que va renunciar al nadó acabat de néixer. En arribar a la cinquantena, el Fermí va rebre una trucada d’un home que deia ser el seu germà. Va volar per conèixer la seva mare, que encara vivia, els germans i els nebots, tota una família retrobada. Ho recorda com un moment dur i bonic.
També he escoltat amb atenció i empatia les reflexions de dues dones que han encarrilat la seva creativitat a partir del trauma de la seva orfandat. La Carla Simón n’ha fet diverses pel·lícules (on explica, com sabeu, que quan es va quedar òrfena va passar a formar part de la família del seu oncle i va tenir pare, mare i germans). L’Alba Flores ha fet un documental per explorar les circumstàncies i les conseqüències de la mort prematura del seu pare. En el seu moment, aquesta mort es va viure a la família i a tot el país amb un dramatisme que no li havia permès fins ara completar el dol.
Ara estic llegint Stefanie Kremser, que torna a la qüestió fonamental de les seves arrels repartides a Acció de gràcies per una casa (Edicions de 1984). En un moment donat, l’autora recorda que, quan va morir el seu pare biològic –que no l’havia criat–, els fills d’aquest home van trobar un calaix tancat amb tots els documents que revelaven la seva existència i la van buscar. Stefanie Kremser va rebre amb alegria aquest descobriment, que li regalava, tot d’una, dos germans, una cunyada i tres nebots. En aquest punt, l’autora d’Acció de gràcies per una casa exhorta el lector: “Obriu els calaixos secrets dels pares. Pot valdre la pena”.
Són només quatre casos dels milers que hi ha hagut i hi ha arreu del món. Persones que, per diverses raons, han conegut o recuperat la seva família biològica quan ja eren adults i ho han fet amb goig i sense rancúnia. Tots han sabut crear a partir de zero un sentiment familiar que no havia nascut de la convivència, ni dels records comuns, ni de la complicitat. Crear un sentiment que, misteriosament, floreix –com qualsevol planta– gràcies a les arrels. Potser és perquè aquestes persones són especialment positives i generoses, però, en tots els casos, l’amor i l’agraïment superen qualsevol temptació de retret. Quina gran acció de gràcies.
