Hi ha injeccions que curen, però n’hi ha d’altres que poden ferir profundament. Les imatges d’influencers i famosos promocionant-se a les xarxes amb xeringues d’Ozempic per aprimar-se estan deixant empremta en les adolescents. Gairebé la meitat de les noies catalanes de 12 a 16 anys (un 47%) volen perdre pes –segons l'Institut Català de les Dones–, tot i que la gran majoria ja tenen un cos sa i equilibrat. Aquest desig infundat erosiona l’autoestima, alimenta pensaments obsessius i dispara l’ansietat fins a la frontera de la depressió. L’encanteri de la primesa extrema, presentada com a desig, es converteix en un camí cap al dolor emocional.
El pas del benestar al malestar pot dependre d’un fil primíssim. No és nou el missatge, sinó la intensitat amb què ens colpeja: avui ens arriba sense descans, multiplicat per les pantalles. Veure una vegada i una altra cossos irreals genera un estrès silenciós però devastador. Models internacionals han denunciat que en alta costura la talla requerida era una 34 i algunes han estat acomiadades per fer-ne una “massa gran”, com Charli Howard. Aquest estiu, passejant pels preciosos indrets de la Selva Negra, a Alemanya, m’ha sobtat veure als aparadors dels comerços de roba maniquins amb cossos de talles superiors a la 36. Hi estic tan poc acostumada que cada cop em sorprenia i m’alegrava al mateix temps. La sensació era de confort i vitalitat, de sentir-me bé amb mi mateixa. És el poder de les imatges, que poden enfonsar-te o alegrar-te la vida.
Per això resulta urgent exposar cossos forts i saludables a les xarxes i a la realitat física. Fa uns dies, Zara va haver de retirar fotos de la seva botiga online al Regne Unit perquè mostrava models extremadament primes. També Marks & Spencer i Next ho han fet després de ser denunciades. El problema no és només el cos de les models, que pot ser saludable, sinó en intentar que semblin més primes. El fet és que es fan servir jocs de llums, maquillatges i angles de càmera (a banda dels filtres) per provocar que la clavícula es marqui excessivament, que destaquin els pòmuls o que les cuixes apareguin amb una mida igual o inferior als panxells, segons les entitats denunciants, per presentar una imatge d’extrema primesa.
La pregunta que rau en el fons i que no podem deixar de fer-nos és ¿quin és l’objectiu de desfigurar el cos de les dones fins a tal extrem? ¿Quin odi latent, misogínia o temor hi ha en el fet de no poder admirar els cossos reals femenins? L’argument que “la roba queda millor en cossos prims” és totalment inconsistent, ja que el criteri estètic neix en la cultura en què es desenvolupa; si no ho creiem, observem el gust de Ticià o Rubens i el de l’art del Renaixement, el Barroc, el segle XIX i principis del XX. El cos femení ha simbolitzat la fertilitat, la maternitat, la salut i l’abundància material al llarg del temps, fins que va començar a canviar per imatges malaltisses i de vulnerabilitat.
Per això alçar la veu per canviar el model estètic és imprescindible. I, tanmateix, el que està passant és el contrari. Les models curvy ja no estan de moda. Les dades alerten d’una forta frenada en les campanyes anomenades body positive o cos positiu, aquelles per les que van apostar algunes agències de models i que mostraven dones diverses, també de diferents ètnies, amb cossos que superaven la talla 36. Fa una dècada algunes campanyes, com #WeLoveAllSizes, van aconseguir situar algunes d’aquestes models en el top mundial. En el darrer any les agències assenyalen que els està costant molt més trobar feina.
Per això és cabdal pactar mesures amb el món comercial i empresarial per canviar els maniquins dels aparadors, així com les imatges de la publicitat i les xarxes. L’estudi de l'Instituto de las Mujeres titulat Autopercepción de la imagen de las mujeres en los nuevos entornos digitales (2025) mostra que el 56,7% de les dones senten pressió per ser com les figures femenines que surten a les xarxes, i més del 70% s’identifiquen amb elles. Considerant que les webs més visitades per les dones són les relatives a moda, bellesa i estil de vida, l’ansietat generada per expectatives inassolibles està servida.
En aquest escenari, és esperançador veure com el departament d’Igualtat i Feminisme del govern de la Generalitat impulsa una campanya sobre la imatge del cos de les dones amb el lema “El like més important és el teu”. Però no n’hi ha prou amb gestos simbòlics: calen accions fermes i constants de la mà dels agents econòmics, socials i comunicatius, que transformin de debò la vida i el benestar emocional de les dones.
