Pedro Sánchez i la Moreneta

Des de la finestra veig la muntanya de Montserrat, que, avui, està coronada de núvols, com unes postres tres estrelles Michelin. Me la remiro i penso en la Moreneta, amb la bola a la mà i el plançó a la falda, que sempre em fa pensar en aquestes mares del parc que porten la pilota dels fills. Penso en ella perquè últimament se li ha demanat que plogui, com abans, que hi ha molta sequera.

Com que diuen a la tele que baixen les temperatures –i sembla cert– ho atribueixo directament a la seva intervenció sobrenatural. Però entenc que no és perquè tinguem dret a piscina municipal o perquè els embassaments pugin de nivell. Entenc que, en silenci, la població catalana ha demanat una mica de frescor, una mica d’absència de xafogor, una mica menys de sensació que la dutxa freda surt calenta, una mica menys de mosques i borinots volant baix i emprenyant amb aquella persistència i determinació que no posseeix cap altre ésser viu, per encarar el que ens espera.

Ja és agost, és el mes que tradicionalment fem vacances, llegim, anem en barca o anem a Isla Fantasía, pengem fotos a Instagram dels destins que trepitgem, sense dir que caminar per una ciutat entre les dotze i les sis no hi ha qui ho pugui resistir. Però aquest agost tenim les negociacions amb Pedro Sánchez. És molt, molt dur per a tots nosaltres escoltar, llegir les declaracions dels independentistes amb aquesta calor. Que si no ens vendrem barats, que si no l’investirem, que si sí que l’investirem, que em truqui ell, que jo no li trucaré, que som uns irresponsables, que ens hem d’abstenir, que no ens hem d’abstenir, que no volem molles, que sí que en volem, que ho volem tot, que no volem res. Totes aquestes paraules són de més bon passar amb dos o tres graus menys, sincerament, i amb un mojito a la mà. És per això que la Moreneta ha obrat. O baixava la temperatura o els fotia la bola pel cap.