On penseu anar de viatge?

Tinc previst viatjar aviat a Londres i potser a Venècia. Dos destins clàssics que tots coneixem. Més endavant, si tot va bé, faré una escapada al Quebec: serà el primer cop. On penseu anar, vosaltres? El turisme està tornant a Barcelona igual com els catalans estem tornant a viatjar a l’estranger. Amb la pandèmia en hores baixes -esperem que no reprengui-, les classes mitjanes i altes comencen a moure’s amunt i avall. El tràfic aeri s’està recuperant a marxes forçades. La gent no renunciarà a conèixer món.

Com Londres i Venècia, com París i Nova York, Barcelona ha esdevingut un must, un lloc on cal anar com a mínim un cop a la vida i on molts repeteixen. El col·leccionisme de destins turístics és un dels grans hobbies de la humanitat postindustrial. No hi ha cap símptoma que hi vulguem renunciar. Segur que més d’una vegada us han renyat per fer-vos dentetes: “¿No has estat a Praga? No pot ser!” La gent que té por a volar es pren una pastilleta o agafa el tren, el cotxe o un vaixell. Tot menys quedar-se a casa. També practiquem les vacances de proximitat, només faltaria. Però una cosa no treu l’altra. Ho volem tot. I alhora volem, esclar, salvar el planeta del canvi climàtic, però preferim no entrar en detalls i en qualsevol cas no privar-nos del que considerem el nostre dret -fins i tot el nostre deure- d’anar pel món, de conèixer altres cultures, altres realitats, sigui per plaer, feina, família o per tot una mica. Des del viatge iniciàtic juvenil fins a la ruta pausada dels jubilats. El món és meravellós i s’ha fet petit: el tenim tot a l’abast.

Amb tot això vull dir que Barcelona tornarà a ser envaïda per turistes ben aviat, per alegria d’hotelers i restauradors, de museus i programadors d’espectacles, i per desesperació dels veïns dels barris cèntrics. Aquesta Setmana Santa ja n’hem tingut un tast. La cosa s’accelera. “Tornen els bàrbars!”, m’alerta un amic. Però és que els bàrbars som tots. ¿O com penseu que ens veuen els venecians quan omplim a vessar la plaça de Sant Marc i els vaporettos?

Què hem de fer, llavors, a Barcelona? Podem i haurem d’apujar la taxa turística, podem i haurem de limitar els lloguers turístics i fer polítiques d’habitatge social, podem i hem de potenciar un turisme qualitatiu (cultural, científic, estudiantil, de negocis), però en qualsevol cas el que no podrem és frustrar el desig de milions de ciutadans d’arreu de venir a Barcelona. L’única solució seria tirar-nos pedres a la nostra teulada i fer la ciutat més insegura, més bruta, més contaminada, més caòtica, més lletja, més inculta, més incívica... No ho farem, oi? Al contrari, seguirem exigint que l’urbanisme tàctic passi a ser urbanisme clàssic, que es noti d’una vegada el nou servei de neteja, que es posin més recursos per atendre els sensellar, que millori la convivència entre ciclistes, automobilistes i vianants...

El turisme comporta incomoditats i greuges per als barcelonins. El no-turisme, a més de ser impossible, ja hem vist que ens empobreix. Quan de cop va desaparèixer per la pandèmia, primer ens vam sentir alleujats i després vam començar a fer números i a entrar en pànic. Una cosa és voler regular-lo i no voler dependre’n com a única font de riquesa i una altra de ben diferent és no tenir-lo. Com a ciutat europea mitjana cosmopolita, econòmicament dinàmica i culturalment creadora, ens és indispensable un flux continu de visitants. Des de la seva fundació romana, Barcelona sempre ha estat oberta al Mediterrani i al món. La seva situació estratègica, la força del rerepaís, la voluntat de progressar, l’han fet un lloc de pas de persones, idees i novetats. Per adonar-se’n, només cal llegir l’historiador Albert Garcia Espuche, artífex del salvament de les ruïnes del Born. L’última obra seva és la novel·la Elviatger, basada en l’estada barcelonina de Giovanni Gemelli, una mena d’il·lustre primer turista del 1708. En seguiran venint molts més.