Moltes vegades em truquen persones que no conec. Totes m’ofereixen coses que no necessito. Repeteixen grunyint: “Caballero, le llamamos porque vemos que no se ha aplicado la rebaja a su tarifa”. “Francisco, pagará mucho menos cada mes”. “Le digo que son 40 euros de ahorro!” Tot acaba igual: no soc un cavaller, soc un poni i vull pagar més. Més! Vull ofertes on hagi de pagar més, no menys. “Señor, pero qué dice? Pagar más?” I a la llunyania se sent com rebenten caps, neurones, vísceres. Ha arribat un moment que hem d’exigir poder afluixar la bossa, els cordills, l’armilla. Perquè no ens podem gratar ni la butxaca.
El caixer repetia que no hi havia bitllets. Res. Cap pela, ni de plàtan liofilitzat. Cap tros de paper, ni un bocí d’etiqueta de licor de baixa estofa. Els meus amics volien treure diners d’aquell lloc on suposadament hi ha diners: no hi havia diners, ni els teus diners. El caixer en plena Setmana Santa també s’havia recollit. Natzarè del capitalisme. A fora, centenars de persones venint per veure una processó única: Penelles, capital mundial del muralisme a l’aire lliure. Més de dos-cents grafitis pels carrers i cases. Un poble fet art. Un museu descapotable. Penelles no arriba als cinc-cents habitants i pinta al planeta. Quan et diuen que no pintes res, perquè ni els teus diners et dona el caixer (dia sí, dia també: Setmana Santa diària), ho has de pintar tot tu.
Aquí han fet que el món els miri. El Gargar és el Festival de Murals i Art Rural (1, 2, 3, 4 de maig). Cada any i cada dia. Tothom vol ser Penelles. Però Penelles no és tothom. Penelles és Penelles. El futur és el mural natural etern que té darrere: la serra d’Almenara. Només pot pintar qui té els colors i els pinzells, però sobretot l’amor pel que trepitja, el que veu, el que sent. Aquí van dur el Pantone del cel a la terra. S’han descarregat el tot al poble. I després ho han pujat tot al núvol planetari. Penelles és un tobogan. Us llanceu baixant amb calidoscopi virolat. L’art de la vida. La vida feta art. El viatge de la infantesa és maduresa. Al capdavall del terme trobareu el castell del Remei, el celler més antic de Catalunya. Terra líquida i espiritual voltant pel món. Cultura i economia. Economia i cultura. Les dues cames juntes. El demà llisca cap aquí. No calen caixers: calen tobogans naturals.
Els xiquets de Penelles estudiaven al poble de la vora, Castellserà. Quan acabava el col·legi tots sortien esperitats per barallar-se amb l’horitzó. Berenars de rialles, espases de fusta d’ais. Insurrectes contra bigotuts: els de Penelles i els de Castellserà. Ho explicava Domènec de Bellmunt als anys vint. Un dels primers reporters de Catalunya, també globus terraqüi, i fill de l’altre poble triangle del clúster emocional d’Almenara: Bellmunt d’Urgell. Els insurrectes de Penelles, lluitant com gat sideral i gos terrenal, van aconseguir que hi tornés a haver escola al poble.
Els murals de Penelles són crits a les parets. Perquè no mori l’escola. Perquè no mori el poble. Perquè no mori la vida. El Gargar no és un festival mundial: és el cant que fa la ganga, una perdiu. Un moixó veí d’aquí en perill d’extinció. Respecte. Deixeu viure. Tots els diners del món han arruïnat Barcelona. Cal poder viure a casa perquè el món és això, tot el món és aquí. Hi ha més futur a les parets que en un caixer.
