Els pobres també riem

El primer glop de cervesa (i altres petits plaers de la vida) és un llibre de Philippe Delerm publicat a França el 1997 que va esdevenir tot un fenomen de vendes. S’hi descriuen trenta-quatre moments aparentment insignificants, sense cap transcendència, que produeixen un petit però intens plaer. El vaig llegir fa gairebé vint-i-cinc anys i ara veig que en vaig marcar tretze com a propis. El meu jo d’ara és força diferent del d’aleshores i només em reconec en algun dels moments seleccionats aleshores (esbajocar pèsols, menjar un croissant pel carrer, anar al cine). Com tothom, tinc la meva pròpia llista de petits plaers al marge de la de Delerm: beure una coca-cola de 20 cl gelada d’un sol glop, menjar sardines a la platja d’Empúries, prendre el sol fins que la suor m’inundi la cara o obrir una ampolla de cava a deshores. I també, una victòria pírrica i patida de l’Espanyol contra el Valladolid.

Diumenge vaig ser intensament feliç. Costa d’entendre, ho sé. Era el Valladolid, només va ser un 1-0, el joc va ser justet i tot està per fer (tot i que no tot és possible). Però els 20.000 resistents que vam anar a Cornellà vam viure intensament aquesta primera victòria a casa. L’atzar va fer que entrés a l’estadi per la porta dedicada a l’entrenador rival (la meva porta, la 94, la de Pacheta). Cada aproximació del Valladolid a la nostra porteria era viscuda amb molt patiment: hem interioritzat que juguem sense porter i celebrem amb entusiasme qualsevol aturada. L'aplegapilotes va estar llest i ràpid: no semblava de l’Espanyol. Els quatre minuts de descompte els vam passar al córner perdent temps. Fent el futbol dels tramposos, allò que no m’agrada excepte si és a canvi de donar-me la vida. El xiulet final va desfermar l’eufòria, els jugadors es van quedar al camp saltant i ballant com si haguessin guanyat un títol. Només era un 1-0 contra el Valladolid. Tornant amb els cotxes, fèiem sonar les botzines. En el trajecte del pàrquing a casa i en veure les nostres bufandes, ens van saludar amb complicitat i alegria diferents pericos.

La felicitat no es mesura per la grandesa de la cosa que la motiva. La felicitat té una mesura pròpia i només la pot valorar qui l’està sentint. Diumenge vaig ser molt feliç. Per una petita cosa, amb un petit plaer. Però molt intens. És molt possible que avui l’Osasuna ens guanyi. Però el que vam viure diumenge no ens ho treu ningú. I té un punt d’irrepetible. Perquè mai no tornarem a guanyar el primer partit a casa de la temporada 2022-23 al cinquè intent. Diumenge era el dia. En vindran més. I els rics no s’estalviaran algun plor més ni nosaltres deixarem de riure. Al futbol com a la vida.