26/08/2021

Ponsatí, Garzón, i més

2 min

La justícia escocesa ha abandonat la causa d'extradició contra l'exconsellera d'Educació Clara Ponsatí , no exactament perquè hagi arribat a cap conclusió sobre el cas sinó perquè la també excatedràtica de la Universitat de St. Andrews ja no viu a Escòcia, sinó a Bèlgica, “i no es pot extradir algú que no és aquí”, com ha fet notar, amb flegma i perspicàcia escoceses, un jutge anomenat Nigel Ross (un jutge escocès que es diu així mereixeria sortir en algun relat de Chesterton). No és exactament una nova victòria de l'independentisme, com potser es van apressar una mica a celebrar des de l'entorn de Junts per Catalunya, però sí que serveix per tornar a recordar que la repressió judicial de l'independentisme li ha dut a Espanya molt més descrèdit i desgast que no cap altra cosa. El nacionalisme espanyol, tenint tots els poders de l'Estat a disposició per usar-los políticament (en particular, la cúpula judicial), encara es pot apuntar menys victòries que els adversaris. Potser sí que al fiscal general Maza el va complaure començar-ho tot amb unes querelles que va titular “Más dura será la caída” (més dura va ser la seva, per cert), i potser sí que els acèrrims de l'espanyolisme es van divertir amb les presons preventives (i injustificades) de la jutge Lamela, amb les euroordres ineptes del jutge Llarena i amb el macrojudici farsa presidit pel jutge Marchena, que va escoltar impertèrrit (i va donar per bons) desenes de falsos testimonis, tant de polítics com d'agents de policia, durant les sessions. Però tot plegat només ha servit, a mitjà termini, per tenyir la Marca Espanya amb el color brut de l'autoritarisme i per causar, això sí, dolor, malestar i odi, que no són mai conseqüència de les idees, sinó de la repressió de les idees. Veurem què succeeix amb Ponsatí, Puigdemont i Comín una vegada la pressió del nacionalisme espanyol va aconseguir desproveir-los de la immunitat parlamentària que els correspon com a eurodiputats, quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) respongui la qüestió prejudicial que ha enviat el Suprem, per tal de poder extradir-los.

El cas de Garzón sí que ha arribat al cap del carrer, tota vegada que el Comitè de Drets Humans de l'ONU ha dictaminat que la condemna contra el jutge Baltasar Garzón per prevaricació va ser arbitrària, i que el tribunal que el va condemnar (el Suprem, presidit també en aquella ocasió per Marchena) no va ser independent ni imparcial . La bufetada torna a ser amb la mà plana, però el sistema judicial espanyol prefereix fer-se el desentès i continuar com sempre, també amb la renovació del Consell General del Poder Judicial paralitzada per motius descaradament polítics. Aviat tornarà a celebrar-se la molt arnada cerimònia d'obertura de l'any judicial, amb profusió de togues plenes de medalles i de punyetes i abundància de discursos inflamadament nacionalistes. Serà interessant, aquest dia, tenir en compte una dada personal, i és que Garzón és la parella de l'actual fiscal general, Dolores Delgado.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats