Quan vaig a Barcelona, passo per davant de La Carcoma Feliz, una botiga del carrer Calàbria que es dedica a la restauració de mobles amb un mestratge indiscutible i sense rival. El dibuix és una mena de cuc –el corc– que somriu amb alegria, fent honor al nom de l’establiment. Però no puc evitar pensar que el corc no n’és, de feliç, al contrari, perquè justament els propietaris del negoci es dediquen a exterminar-lo. El mateix sento quan demano, a Glovo, uns pollastres boníssims, no cal dir-ho. L’empresa que els subministra es diu Feliz Pollo Last, last escrit així, com últim en anglès, que deu ser una perversió del nostre “a l’ast” (que pervisqui és un miracle). En tot cas, el pollastre no és feliç, no li agrada ser cuinat. A Las Palmas de Gran Canaria hi ha El Cerdito Feliz, un establiment especialitzat en embotit. La meva filla tenia un llibre, El raïm inquiet, preciós, d’Elisenda Guiu, on un gra de raïm s'impacientava per ser convertit en vi. Com que tenia ulls i cara, costava molt d’explicar-li l’holocaust veremador. Feia pena. Jo, al final, el que vaig fer va ser adaptar-lo. Era el cep el que volia que el podessin –un equivalent al nostre tallar-nos els cabells– perquè fessin raïm del seu fruit.
Veig cada dia passar camions de repartiment de menjar amb dibuixos de porquets, bens llanuts, cabretes simpàtiques. A les carnisseries hi ha plàcids porquets de plàstic que decoren l’aparador ple de salsitxes. Sempre em sobto, perquè ningú no és feliç de ser cuinat, excepte aquell senyor que va firmar un contracte amb el caníbal de Rotenburg per ser menjat per ell. Es deia Bernd Jürgen Brandes, i havien quedat per internet.
