19/11/2022

... i una pregunta adreçada a Espanya

3 min

Es veu que una vegada Charles Darwin va preguntar a un infant de 4 anys què era per a ell la felicitat, i aquest li va respondre: “Riure, parlar i fer petons”. Ho explicava aquest divendres el psicòleg Roger Vallescà en la festa d’entrega dels premis als millors textos i dibuixos del Diari dels Nens de l’ARA en què es publica aquest article, un acte durant el qual, per cert, vam riure molt gràcies a les pallasses Nuna i Cloti. A un naturalista com Darwin, la resposta el devia impactar, perquè són tres activitats molt específicament humanes, en especial parlar. “Parlant la gent s’entén”, fa la dita. Parlar sobretot amb els altres, amb els que no pensen o senten com tu. També parlar amb un mateix, per conèixer-te, per ser capaç de canviar. I parlar amb la història, és a dir, amb els qui ens han precedit. Sense paraules compartides no som res, res no té sentit.

Estic sota l’impacte d’una torrentada de paraules escrites, les de la biografia de Cambó que ha fet Borja de Riquer . Tot un bany de realitat política i humana: individual i col·lectiva. Un gran exercici de diàleg amb el passat. No és una història de bons i dolents, per exemple de catalanistes bons i dolents, o de catalans contra espanyols. És un exercici de matisos, de clars i obscurs, d’errades i encerts, d’acció i de dubtes. Com la vida mateixa: com una crònica en directe, apassionant. L’autor, després d’anys de cercar paraules en tota mena d’arxius i epistolaris, ha reconstruït la trajectòria pública i privada –íntima– del polític, financer i mecenes a través de la qual, per a bé i per a mal, ens veiem reflectits com a societat, com a país.

Aquesta nova mirada a Cambó ens dona l’oportunitat, un cop més, de pensar-nos, de fer-nos preguntes. ¿Cambó tenia una ambició de país que hem perdut? Em temo que en part sí. L’ambició de donar la màxima categoria internacional a la cultura catalana, posant-la al nivell de les grans cultures occidentals. L’ambició de tenir una economia forta, amb més poder financer i empreses multinacionals de matriu catalana. Després d’intentar-ho del dret i del revés, hem tirat la tovallola pel que fa a l’ambició de transformar Espanya per encaixar-hi una Catalunya més lliure i autònoma. L’hem bescanviat per l’ambició de la independència, amb el resultat palpable que coneixem: una dolorosa derrota. Tan dolorosa com les que va patir el líder de la Lliga en vida, rebutjat a Catalunya primer pel seu monarquisme (i després pel suport a Franco) i rebutjat a Espanya pel seu catalanisme. Estem atrapats en el bucle de la història: dues passes endavant, una enrere. A vegades tres enrere, tot depèn de com t’ho miris.

Més preguntes. ¿Fins a quin punt som tolerants amb la corrupció? Cambó va combatre, quan va ser ministre, el tràfic de tabac al Mediterrani de Joan March, però després, malgrat avergonyir-se’n, va justificar i ocultar la corrupció a gran escala a l’Argentina de l’empresa que l’havia fet multimilionari, l’elèctrica CHADE. A la Catalunya contemporània, ens ha marcat el 3%, del qual encara no hem fet net. Molta gent prefereix mirar a una altra banda amb el clàssic “a Espanya encara és pitjor” o amb l’alternatiu “si no fóssim independentistes tot això no sortiria”. L’ombra de Cambó, també en això, és allargada. Doble moral. A ningú li agrada mostrar les pròpies febleses.

I una darrera pregunta. Aquesta adreçada a Espanya: ¿Després de més d’un segle de desencaix català, i després del pols independentista, quant temps més caldrà esperar perquè proposin alguna cosa amb cara i ulls més enllà del pal i la pastanaga? Quants Cambós, Companys, Pujols i Maragalls més frustraran i desaprofitaran?

Mentrestant, aquí seguirem. Com diria el nen de Darwin, seguirem parlant, rient i fent-nos petons.

stats