Un presoner de l’esperança

Un càrrec d'Òmnium em va convidar a conèixer Jordi Cuixart. La visita a la presó de Lledoners es va fixar per al dia 13 de juliol

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Fa més de 170 anys, el juliol del 1846, Henry David Thoreau va marxar de la cabana on vivia, al llac de Walden, i va anar a la ciutat de Concord, Massachusetts. A la nit, després d’haver-se negat a pagar l’impost al sufragi com a protesta contra la guerra entre Mèxic i els Estats Units, el van tancar a la presó de Concord. Aquella nit, segons diu la història, el filòsof i educador nord-americà Ralph Waldo Emerson va visitar Thoreau a la presó. Emerson va mirar Thoreau i li va preguntar: “Henry, per què ets aquí dins?” I Thoreau va contestar: “Ralph, per què ets allà fora?” El que ens ensenya aquesta història és que de vegades els éssers humans accepten les dificultats i les privacions de la presó per lluitar pel seu dret a tenir drets o, com diu Hannah Arendt, per “tenir la llibertat de ser lliures”. Dit això, actuar amb integritat moral per tenir la llibertat de ser lliure no és una cosa que et vingui donada, sinó que és el resultat final d’un llarg procés introspectiu i de consciència cívica. Com a tal, aquest examen de consciència i la consegüent transformació d’un mateix són les armes més potents que podem utilitzar per canviar el món. Tal com diu la cèlebre afirmació de Mahatma Gandhi: “Sigueu el canvi que desitgeu veure en el món”. Thoreau, Arendt, Gandhi... tots ells també referents de Cuixart i presents en el seu últim llibre, Ho tornarem a fer.

Jordi Cuixart és, sens dubte, un home que ha fet aquest examen de consciència i aquesta autotransformació. La seva acció cívica i el seu empresonament demostren la seva integritat moral i la seva humilitat epistèmica. Com a català de cor (encara que no de naixement), vaig quedar impressionat pel caràcter fort i sòlid de Cuixart, i les seves paraules inequívoques i rotundes em van colpir. Durant el meu últim viatge a Barcelona vaig tenir la sort de conèixer un representant d’Òmnium Cultural que va assistir a la meva xerrada a l’Ateneu Barcelonès i em va convidar a conèixer Jordi Cuixart al Centre Penitenciari Lledoners. Amb l’amable ajuda dels meus amics i editors Antoni Munné i Montse Ingla i l’atenta mediació de la dona del Jordi, Txell Bonet, la visita es va fixar per al dia 13 de juliol del 2019.

El dia 13 a les 9 del matí, juntament amb Toni Munné, vaig agafar un taxi per anar a la presó catalana. I més d’hora del que ens pensàvem vam ser a prop de la presó. Teníem temps per a un tallat amb gel ràpid, abans de trobar-nos amb la Txell davant de la presó. Vam conèixer dos llatinoamericans que anaven a cavall i ens van indicar el camí cap al restaurant més proper. Des del restaurant es veia el centre penitenciari, i hi havia unes quantes persones fent un gran esmorzar, completament indiferents al desagradable i insuportable paisatge que hi havia sota seu. Immediatament em va venir a la memòria la presó d’Evin, a Teheran, on el 2006 vaig passar 125 dies de la meva vida confinat en una cel·la d’aïllament. Sorprenentment, Evin és a prop d’una zona d’esbarjo on els joves ciutadans de Teheran es reuneixen a la nit per menjar i fumar en narguil. Durant uns minuts vaig tornar a la presó d’Evin, amb la mala sensació d’haver-hi patit una enorme injustícia, com en el cas del Jordi i de tots els presos polítics catalans. És increïble que, malgrat les diferències, totes les presons del món s’assemblin tant. Totes són llocs desolats.

Ja eren dos quarts d’onze i fèiem tard a la nostra cita. Vam demanar al conductor que deixés l’esmorzar per a més tard i vam anar de pressa cap a la presó. La Txell ens esperava a l’aparcament del centre. Anava acompanyada del seu pare i el seu fill petit, i del cosí de Cuixart i la seva dona i un altre nen petit per trobar-se amb ell. Després del primer control de seguretat, ens van portar a una sala on totes les famílies esperaven el seu torn per veure els presoners.

Al cap d’un quart d’hora d’espera, vam passar per la següent porta automàtica i els detectors de metall i vam anar cap als locutoris penitenciaris. Vam deixar enrere el Toni, ja que les visites no poden ser de més de quatre persones. Un cop al locutori, vam esperar que arribés Jordi Cuixart. Al cap de 10 minuts van arribar els presos. Els dos Jordis, Cuixart i Sànchez, van arribar junts i es va encaminar de pressa cap al locutori. Cuixart ens va saludar amb la mà i va enviar petons a la seva dona i al seu fill. Tenia un dibuix de l’il·lustrador Ignasi Blanch, amb qui prepara un futur projecte de llibre infantil, i l’ensenyava contínuament al seu fill a través de la finestra del locutori. Em vaig quedar dret darrere la seva família, esperant el meu torn per tenir una breu xerrada amb ell. Com que sabia que parlo francès, el Jordi va continuar la conversa amb el seu cosí en un idioma que jo pogués entendre. Al cap d’uns minuts vaig tenir la possibilitat de seure davant del vidre i parlar amb ell a través de la barrera.

Sincerament, em va sorprendre molt agradablement l’esperit positiu de Cuixart, com si fos ell qui ens donava esperances sobre el seu futur i el futur polític de Catalunya. Cuixart em va semblar una persona immensament empàtica, un individu amb visió de futur. En el poc temps que vam tenir per parlar, vaig compartir amb ell les meves opinions personals sobre el moviment no-violent de Catalunya i la importància moral i política que té per a la resta del món. Vaig dir al Jordi que a tots els que promovem la democràcia arreu del món i lluitem per democratitzar les democràcies liberals d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, el moviment no-violent català ens ofereix lliçons d’un valor inestimable. Per dir-ho en paraules de Camus, els catalans no volen ser víctimes ni executors. El que els interessa és viure amb dignitat. Als activistes cívics com Cuixart els correspon fer conscients els catalans de la seva pròpia grandesa, que de vegades no coneixen. Com em va dir Cuixart, el moviment no-violent de Catalunya no té a veure només amb l’autodeterminació sinó també amb una altra cosa més important: la interrelació humana.

Aquestes valuoses paraules de Cuixart van continuar dins meu mentre li deia adeu i marxava del locutori amb la seva família. Sé que té molts amics arreu del món, incloent-m’hi a mi mateix, i estic pràcticament segur que la seva lluita, com les de Václav Havel i Nelson Mandela, serà inoblidable. Mentre deixava enrere Jordi Cuixart i l’ambient claustrofòbic de la presó de Lledoners, se’m va acostar el meu amic Toni Munné. “Com ha anat la visita?”, em va preguntar encuriosit. “Jordi Cuixart és un presoner de l’esperança -vaig contestar-. El nostre món necessita més Thoreaus com ell”.

Més continguts de