Quin orgull, la cuina sàvia

Al Mont Sant Benet s’hi van trobar, dilluns, tot d’àvies sàvies. Gran Trobada de Gastrosàvies, es deia. Els amfitrions, els de la Fundació Alícia, que fa anys i panys que piquen pedra, van aconseguir que àvies cuineres de tot Catalunya s’hi apleguessin. Així, l’alcalde de Sant Fruitós, quan feia el parlament, va saludar la seva tieta, i el conseller Ordeig, també des del faristol, unes amigues de la seva mare. Entre selfies i talls de coca, vam anar enraonant i sobretot escoltant projectes d’arreu del territori, que tenen com a protagonista la cuina que compta amb el receptari no escrit en llatí més antic d’Europa. El llegat que estem obligats a transmetre és d’elles. Elles han cuidat les receptes, les han apuntat amb lletra polida, amb humilitat i voluntat de servir; vull dir, doncs, sense cap afany de protagonisme. Una bona cuinera sap que el protagonista és el plat i no pas ella.

La mujer y la sartén en la cocina estén, diu la dita castellana. Quin mal que ens ha fet, això. “Les dones a la cuina!” o “A fregar!”, et cridaven quan potser estaves fent una feina masculina com ara conduir, encendre el foc o apilar llenya. A mi, quan em pregunten si m’agrada cuinar, dic que no ho sé. M’agrada menjar i m’agrada, per tant, saber com estan fetes les coses. No m’agrada “en si” cuinar, com no m’agrada, “en si”, fer esport o no m’agrada, “en si”, cavar a l’hort. Tampoc em desagrada. M’agrada la sensació de quan acabo i m’agrada la idea de poder pensar en les meves coses mentre faig la feina mecànica. Que si m’agrada cuinar? M’agrada més que fregar (que tampoc em desagrada). M’agrada perquè és com fer una marató: si entrenes, l’acabes. M’agrada reivindicar la saviesa d’aquesta cuina feta de paciència i de ciència. M’agrada l’acte d’amor que suposa. M’agrada que qui cuina ho faci content i sense esperit de transcendència, perquè llavors, esclar, és quan la cuina transcendeix. Per cert, a l’ARA busquem una àvia sàvia que ens faci una escudella de Nadal.