19/07/2021

Reconegut prestigi

3 min
Encarnación Roca

Algun dia algú haurà d’analitzar les lògiques en virtut de les quals quan Convergència i Unió influïa a Madrid va promoure com a vocals del Consell General del Poder Judicial un Luis Pascual Estevill o un Alfons López Tena, i com a magistrada del Tribunal Constitucional una Encarna Roca.

De tota manera –i segons explicava molt bé l’ARA de dijous passat–, aquesta última no va ser proposada exactament per CiU, sinó més aviat pel PSC amb l’aquiescència de Josep Antoni Duran i Lleida, a qui Catalunya no agrairà mai prou els serveis prestats. El cas és que des de la seva presa de possessió com a membre del TC (juliol del 2012), aquella suposada exponent de la sociovergència, la que havia de portar a l’alt tribunal una especial sensibilitat envers Catalunya i una visió plurinacional d’Espanya, s’arrenglerà ràpidament amb les posicions del PP i amb la concepció més arnada –la que passa per la preservació de les curses de toros– de la identitat i la unitat espanyoles. Al mateix temps, la prestigiosa jurista passà a dir-se, a tots els efectes, Encarnación (o María Encarnación) Roca Trias.

En aquest context, a primers de novembre del 2014, el claustre de la Universitat de Girona va debatre una moció que reclamava retirar-li el títol, prèviament concedit, de doctora honoris causa per haver votat l’admissió del recurs que pretenia paralitzar la consulta d’aquell 9-N. La moció va ser rebutjada, però el sol fet que el debat es plantegés va donar peu a determinats articulistes i periodistes a veure-hi una prova rotunda de la “violencia moral”, la “mentalidad excluyente” i la “concepción totalitaria” que l’independentisme feia regnar sobre Catalunya. Les frases citades són d’un article de Francesc de Carreras; ho preciso perquè no voldria escatimar-li cap mèrit dels molts que acumula.

Al mateix temps, hi hagué un moviment de defensa corporativa de la magistrada Roca al qual es van apuntar juristes en l’òrbita del PSOE i el PSC, la fiscal Ana María Magaldi (recorden?) i fins i tot alguns outsiders. Entre aquests, un “militar retirado” que resultà ser, ni més ni menys, Agustín Rosety Fernández de Castro, avui diputat al Congrés per Cadis i un dels “generals de Vox”. No, ningú no és responsable de les adhesions que rep, però n’hi ha de significatives..., i potser fins i tot de premonitòries.

Sigui com sigui, entre el 2014 i el 2021 la doctora Roca Trias prosseguí la seva llarga marxa des del centreesquerra catalanista fins a la dreta espanyolista extrema. Roca ha votat favorablement totes les resolucions i sentències del Tribunal Constitucional contra el procés català, ha rebutjat tots els recursos dels advocats defensors dels condemnats i culminà aquesta trajectòria dimecres de la setmana passada decidint amb el seu vot que el TC declarés inconstitucional l’estat d’alarma del març del 2020. És a dir, donant la raó –no del tot, només parcialment!– a l’extrema dreta de Vox i infligint una seriosa rebregada política al govern de Pedro Sánchez.

En la seva crònica de l’endemà del cop d’efecte judicial, Ernesto Ekaizer explicava que, durant el ple decisiu del TC, el magistrat Cándido Conde-Pumpido havia intentat fer reflexionar els seus col·legues sobre el fet que al tribunal li manca un membre i que, dels onze restants, quatre tenen el mandat caducat, entre ells Encarnación Roca. És a dir, que la legitimitat de l’organisme és qüestionable (com ho era quan dictà la sentència de l’Estatut, el 2010) i que, en unes tals circumstàncies, potser fora aconsellable la prudència. Va ser debades i, segons la crònica esmentada, la vicepresidenta Roca Trias reaccionà irritada afirmant que ella, mentre li paguessin, seguiria fent la seva feina.

Ara s’entén millor que la doctora Roca sigui una jurista de reconegut prestigi. Quin respecte per la juridicitat! Segons ella, ¿el que legitima el seu poder com a intèrpret de la Constitució és el fet que, cada mes, li paguin puntualment la nòmina, i no la durada dels mandats que estableix la llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional? ¿I encara hi havia uns exaltats que li volien retirar el doctorat honoris causa? Un parell més, n’hi haurien de donar! I, sisplau, no em diguin que els magistrats, pobres, no tenen la culpa que els polítics no siguin capaços de pactar la renovació del TC. Si, moguts només pel decòrum democràtic, els onze membres actuals del tribunal dimitissin, la renovació de l’organisme es faria si us plau per força.

A hores d’ara, és ben possible que una part dels centenars de signants d’aquell manifest del 2014 en suport de la magistrada Encarnación Roca no el subscrivissin –no penso, és clar, en el general Rosety Fernández de Castro– i potser alguns fins i tot en signarien un altre en contra. En qualsevol cas, resulta interessant constatar com és d’impossible defensar l’acarnissament repressiu contra els independentistes i, a la vegada, mantenir el més mínim capteniment progressista en qualsevol altra matèria.

Joan B. Culla és historiador
stats