Uns dies abans de la falsa notícia del seu ingrés hospitalari, el president Pujol em va citar al despatx de casa seva, a la Ronda General Mitre. Als 95 anys, es manté al dia. Tenia ganes de xerrar. Ens hi vam passar gairebé dues hores, sols, fent un cafè.
"Com veu el país, Aragay?" "Com va, l’ARA?" Però jo vull que sigui ell qui em digui la seva. Avancem desendreçadament, a vegades en bucle. El va encuriosir un article que vaig escriure fa uns mesos sobre el president Illa i la llengua catalana. El té al davant, retallat i subratllat. El preocupa l’esdevenir del català.
Aviat anem a parar al fenomen de la immigració, i aquí li trec el regal que li portava, un plec de cartes inèdites entre Francesc Cambó i Josep Antoni Vandellós, pare de la demografia catalana i autor del llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935). Les missives han estat recentment dipositades a la Biblioteca de Catalunya per la família Guardans Cambó i l’amic i historiador Borja de Riquer és qui m’ha alertat de la seva existència perquè la meva dona és neboda neta de Vandellós.
"Escolti, aquest llibre jo el vaig llegir quan tenia 17 anys i em va marcar molt, el Vandellós", diu tot seguit Pujol. Hi ha una carta especialment rellevant. Datada el desembre del 1943 a Buenos Aires, Cambó l’envia a Caracas, on s’havia exiliat Vandellós. Pujol la llegeix en veu alta. Per un moment no sé si sento Cambó o Pujol:
"El problema demogràfic català em preocupa més cada dia. Fa molts anys que Catalunya ha entrat en aquest procés de decadència, que pot ésser de conseqüències molt més greus que totes les desfetes polítiques i totes les crisis econòmiques. El factor català, tant en l’aspecte humà com en l’aspecte idiomàtic, recula de dia en dia i com [que] la reculada s’accentuà durant la guerra civil, amb el domini roig, i segueix sota el domini blanc, apareix ben clar que cap solució purament política pot dur-nos a una millora.
"Quan vostè escrigué el seu primer llibre sobre aquest problema, encara s’era a temps per a cercar-hi una solució; després, s’és anat fent més difícil de dia en dia.
"Segons les meves informacions, el català factor humà i factor idiomàtic és a Barcelona totalment batut en les capes altes i baixes de la societat; en canvi, en el que anomenem classe mitja, que comprèn professions lliberals [sic], petits rendistes i la botiguerada, sembla que el català manté encara la primacia. Són aquestes també les informacions que vostè té?"
Pujol em demana que n'hi doni una fotocòpia i de seguida diu que ara potser encara estem més fotuts. Bé, Pujol mai perd la determinació ni el pragmatisme. Veu que el president Illa s’ha fet seva la defensa del català, però no té clar fins a quin punt és una defensa que Illa tingui personalment interioritzada. M’ho demana insistentment. Jo no tinc resposta, esclar. Li dic que veig Illa tarradellista i pujolista. "Més tarradellista!", em puntualitza. Torna al tema: "En aquest assumpte, a mi m’han marcat Vandellós i Candel, jo he estat candelià". Llavors li pregunto per l'Orriols, l'anti-Candel, i reacciona ràpid. "Malament. Vaig voler anar a Ripoll a fer un míting, però m’ho van desaconsellar". Creu que amb Aliança, Junts patirà. "President, vostè té contacte amb Puigdemont?" La resposta és negativa. "Miri, jo soc d’una cosa que ja no existeix, Convergència".
I d’aquí salta a la gran qüestió: "Escolti, jo mai no he estat independentista. Per tres raons. La primera, perquè he llegit molta història: Ferran Soldevila, Vicens Vives. Soc un historiador frustrat. No hauria d’haver fet medicina, sinó història. La segona raó, pel factor demogràfic que ara parlàvem. I la tercera [aquí fa una pausa emfàtica], perquè Espanya no és una merda, no és una merda!", repeteix, i s’esplaia sobre la seva importància, amb el castellà com la tercera llengua mundial rere l’anglès i el xinès, i amb la relació secular de Catalunya amb Espanya. Principi de realitat. Calibrar forces. Em repeteix la mateixa idea unes quantes vegades. Vol que quedi clar. "Miri, jo no he estat mai independentista, a Convergència havia de frenar els joves, la meva gent no m’ho acceptava..." Etc.
Ara soc jo qui faig un salt: "Convergència es va fundar a Montserrat, oi? Què li ha semblat la visita del rei Felip VI al monestir?" "Malament, però no per part de l’abat, que ha de rebre a tothom, sinó del rei, per allò que va dir de les actitudes excluyentes".
"¿Així que vostè és família del Vandellós? I quants fills té, vostè? Tres?, molt bé!" "I quina edat té vostè?". Cinquanta-nou. "Molt jove. ¿Ja el deixen sortir sol al carrer?" Em fa riure. En Pujol sempre ha estat un seductor. El factor humà català. També en això ha envellit bé. "Escolti, Aragay, faci un bon ús de tot el que hem parlat , eh?" Al marxar, encaixem mans. Ell no s’aixeca. Té el caminador al costat. A la taula del despatx hi queda la fotocòpia de la carta de Cambó a Vandellós.
