21/06/2022

Regular la correcció política

3 min
Un gat prova d'encalçar la seva presa.

Acabo de treure-li la pols (literalment) a la primera edició anglesa de Politically correct bedtime stories, de James Finn Garner, publicat a Nova York el 1994 (hi ha traducció catalana a Quaderns Crema a cura de Quim Monzó i Maria Roura). Es tracta d'un llibret minúscul de tapa dura (en l'edició anglesa, 79 pàgines de lletra molt grossa) editat imitant els vells contes de la vora del foc de l'era victoriana. Només han passat 28 anys, però no crec que avui els editors de Macmillan se la juguessin amb un text com aquest. Tot i tractar-se d'una sàtira com una altra de pur humor blanc, absolutament innocent, la reacció organitzada, i per descomptat anònima, a les xarxes socials resultaria imprevisible. Que les opinions d'una persona concreta, les directrius d'una institució o el biaix d'una determinada ideologia no ens facin el pes, o fins i tot ens enervin, és la cosa més normal del món; ha passat sempre, això. El que resulta històricament inèdit és la possibilitat d'actuar de jutge, de part, de testimoni, d'intèrpret, de policia i de forense, tot ben sacsadet, i redactar una fàtua digital amb efectes immediats. Òbviament, aquí no estem parlant de coses delictives, perquè això és un assumpte del tot diferent, sinó d'opinions que no ens agraden o que interpretem d'una determinada manera i no d'una altra. La persona que tingui indicis de la comissió d'un fet delictiu té el dret –i, en determinats casos, l'obligació moral– de denunciar-lo. Però, què passa amb l'actual mainstream políticament correcte? Podem actuar igual que si es tractés d'una mena de Codi Penal imaginari?

Cada cop tinc més clar que de la mateixa manera que s'han regulat altres qüestions, es pot fer una cosa semblant amb aquest territori sense llei de la correcció política. Es podria fer... i s'hauria de fer, per la senzilla raó que tot plegat té conseqüències reals i greus en la imatge pública, la vida professional, etc. de les persones. Si m'acusen de traficar amb drogues o d'atracar joieries tinc, si més no, la possibilitat de defensar-me. En cas que es tracti d'una acusació falsa, òbviament, les conseqüències penals recauran llavors en el denunciant. Però què passa si algú interpreta que aquest article és "masclista", per exemple? On he d'anar a defensar-me? I què passa si, a més a més, això té conseqüències directes i tangibles en la meva vida professional? Estic pensant en el cas del professor de la Universitat de València (UV) Ferran Suay, destituït del seu càrrec per la rectora, Mavi Mestre, per –cito la notícia de l'ARA – "«comportament masclista» que és «totalment inacceptable», tant en «el govern universitari» com en una «universitat pública i democràtica» com la UV, que, segons la rectora, «desenvolupa una gran aposta per la igualtat de les persones»". Una rectora o un rector té tant dret a proposar un càrrec com a destituir-lo; res a dir, sobre això. Una altra cosa molt diferent és confondre la interpretació subjectiva d'unes piulades amb un fet objectivable i indiscutible. Vull dir que allò que a la doctora Mestres li sembla A, a una altra persona li pot semblar B, i a una altra fins i tot C. I dic això justament per un fet que va tocar molt de prop la mateixa rectora fa no gaire. Resulta que arran de la invasió d'Ucraïna, Mestre va fer un seguit de consideracions sobre els estudiants russos que hi ha a la UV . Un grup de professors d’aquesta universitat va interpretar-les com lesives per a aquest col·lectiu . Les esmentades consideracions es podien entendre de diverses maneres, evidentment, i no seré pas jo qui l'acusi d'això o d'allò altre (tot i que a algun desaprensiu potser no li costaria gaire potinejar el tema amb un ull posat a l'article 510 del Codi Penal). No crec, en definitiva, que la rectora vulgui cap mal als estudiants russos de la UV, però estic convençut que les seves paraules es podien interpretar raonablement d’una forma més aviat inquietant (la prova és que va haver-les de matisar). Tampoc crec que el doctor Suay sigui un masclista ni res per l'estil; però en aquest segon cas ja veuen com ha acabat la cosa. El resultat és asimètric, i això convida a una reflexió profunda, que va molt més enllà de picabaralles al Twitter.

Utilitzar les modes políticament correctes d'avui –demà passat seran unes altres– com si fossin un Codi Penal no escrit i acomodatíciament selectiu s'està convertint en una cosa que, a diferència de les versions hilarants d'aquells contes per a nens que es van publicar fa 28 anys, no fa cap gràcia.

Ferran Sáez Mateu és filòsof
stats