La reinserció d’Urdangarin i els nois del meu barri
He anat a la presó unes quantes vegades, sempre convidada com a escriptora en els centres de formació d’adults que solen tenir. La visita que em va colpir més va ser la del centre penitenciari de joves, que abans era a Trinitat. Era un centre antic i atrotinat amb unes portes gruixudes de metall. El simple fet de ser allà dins ja em provocava una certa angoixa, i em sembla admirable la feina dels professionals que hi van cada dia a treballar. Quan els edificis són nous, com el de Lledoners o el de Puig de les Basses, l’espai és més asèptic i l’arquitectura menys carcellera, però el nus a l’estómac hi és de totes totes. Sobretot quan vas entrant i les portes es van tancant darrere teu i et poses en la pell dels qui no surten mai d’allà. Dic que la presó que em va colpir més va ser la de joves perquè estava plena de nois que em resultaven molt familiars. De fet, n’hi vaig trobar del meu barri, que em donaven records per als meus germans, i alguns no van voler assistir a l’acte perquè els feia vergonya que els reconegués. Entre aquells nanos hi devia haver delinqüents vocacionals, autèntics dolents de pel·lícula, però em va fer la impressió que molts eren allà per males decisions, per embolicar-se en il·legalitats sense calibrar gaire bé les conseqüències a llarg termini dels seus actes. Els nois del meu carrer que acabaven a la presó –aquests sí que els coneixia– eren producte de la pobresa, de l’abandonament en què els deixaven els pares (amb allò que els nois són del carrer i les noies de casa, ells sortien perjudicats pel masclisme) i, en molts casos, de la drogoaddicció. Recordo el Musta, per exemple, afable i simpàtic, el nom del qual vaig trobar un dia en una nota breu d'El 9 Nou. Havia mort per sobredosi.
He pensat en aquests joves després de veure els talls amb què s’anunciaven les entrevistes a Iñaki Urdangarin, primer la de Jordi Basté i després la de Jordi Évole. Quin contrast tan brutal entre els uns i l’altre. Quina diferència tan gran en la possibilitat de reinserir-se en la societat. Des del punt de vista periodístic, entenc que el gendre expulsat d’una casa reial, que ha caigut en desgràcia i ara reneix de les cendres transformat en coach, és un material irresistible, una història de tints shakespearians que atrapa l’atenció dels espectadors i genera una curiositat morbosa. No és el primer cas. De fet, és tot un gènere, això de les entrevistes a delinqüents condemnats i la seva redempció pública. El problema és que el pas per la presó sembla que surti a compte en termes de visibilitat. Encara més quan l’entrevistat es presenta com a víctima i no sembla fer-se responsable dels seus actes. Urdangarin, quan explica la pressió que va sentir per part de la família reial (es veu que l’emèrit li va retreure que no visquessin en un pis més gran), ve a justificar els seus delictes. Que potser va ser un boc expiatori per salvar la institució? Pot ser, però qui va aprofitar-se del seu lloc privilegiat per enriquir-se de manera il·legal va ser ell. En tot cas, la nostra capacitat d’entendre i escoltar els qui han estat jutjats varia en funció dels prejudicis que tinguem. D’entrada, un home ros i alt i guapo i gendre perfecte costarà més d’atrapar que un noi a qui se li demana la documentació cada cop que surt al carrer i respon al fenotip de “sospitós habitual”. L’exjugador d’handbol ha complert pena en unes condicions infinitament més bones que les de molts dels joves per als quals l’estigma de ser expresidiaris se sumarà al de ser moros, pobres i no tenir formació. Ni possibilitats d’escriure un llibre com a coach ni de ser entrevistats en prime time. Això sí, Urdangarin i els nois joves potser tenen una cosa en comú: que van delinquir per aspiració. El gendre, perquè aspirava a ser més ric, a arribar al nivell de l’emèrit; els altres aspiraven a sortir de pobres.
