17/12/2022

El rendista popular o per què l'habitatge és un negoci

3 min
Un bloc de pisos a Barcelona.

La nova llei d'habitatge no s'aprovarà al Congrés aquest any, però quan s'aprovi, tal com està redactada, tampoc no solucionarà el problema de l'habitatge a Espanya ni contindrà els preus inflats dels lloguers. Se sol assenyalar els fons d'inversió com a culpables, però darrere del lobi immobiliari no només s'hi amaguen els poders financers, sinó també àmplies capes de la població que tenen actius immobiliaris com a mitjà fonamental d'estalvi, inversió i obtenció de rendes. Aquesta és una de les tesis centrals del recent llibre de Pablo Carmona La democracia de propietarios: Fondos de inversión, rentismo popular y luchas por la vivienda (Traficantes de Sueños, 2022).

Però aquests fons només controlen entre un 8% i un 10% del mercat del lloguer, el gruix del parc d'habitatges està en mans de les classes mitjanes i altes, que són propietàries de 3 dels 3,4 milions de les cases llogades. Constitueixen el cor de la nostra “democràcia de propietaris”. Qui no coneix algú que rep rendes immobiliàries?, es demana l'autor. Al voltant del 15% de la població té una part dels ingressos vinculada a aquest negoci. Els malignes fons voltor poden servir com a enemic simbòlic, però no s'explica de debò la manca de polítiques públiques contra l'especulació si no es té en compte també aquesta figura del “rendista popular”. A més d'aquestes elits financeres, hi ha una part important de la societat contrària a contenir els preus dels lloguers per interès propi. I aquest és un motiu fonamental pel qual el PSOE es resisteix a intervenir-los de manera contundent. Gràcies a aquest factor també entenem millor les successives campanyes que estimulen el pànic a l'ocupació d'habitatges –el rendista popular necessita eines àgils per desnonar l'inquilí que deixa de pagar el lloguer per tal de recuperar el valor de la seva inversió.

Al llibre, Carmona explica com la propietat i les rendes que se n'extreuen dibuixen una societat fracturada entre propietaris i no propietaris; entre els que cauran en moments de crisi i els que podran sostenir el seu nivell de consum. Així, les famílies de classe mitjana i alta van sortir de la crisi del 2008 reforçant els seus patrimonis immobiliaris, mentre que uns 700.000 desnonaments van expulsar de casa seva 1,7 milions de persones, la majoria dels estrats més pobres. Els desnonats van ser empesos a un mercat de lloguer amb preus cada cop més elevats. Avui els salaris baixen i creix la inflació, però els beneficis de les classes propietàries estan assegurats gràcies a la pujada de més d'un 50% dels lloguers durant el període 2013-2019. Segons Carmona, avui assistim al naixement d'una nova figura social de la crisi, la dels llogaters precaris. Són ells els protagonistes d'aquesta nova fase de desnonaments massius, però ara perquè no poden pagar aquests lloguers inflats.

Tot i aquesta situació d'emergència, la nova llei de lloguers està destinada a limitar els beneficis dels grans propietaris i inversors però no els d'aquestes classes mitjanes i altes, encara que tinguin la majoria del mercat –el 85% dels habitatges arrendats–. De fet, el projecte de llei proposa noves exempcions fiscals per a aquests propietaris particulars, que ja tenen importants privilegis. A Espanya, la feina tributa més que aquestes rendes immobiliàries. Mentrestant, com assenyala Carmona, les famílies amb menys renda estan gastant en l'habitatge i en subministraments com la llum i la calefacció el 60% o el 70% dels seus ingressos.

El moviment pel dret a l'habitatge té propostes clares que, si s'implementessin, contribuirien de manera determinant a garantir aquest dret. Entre d'altres, abaixar els preus dels lloguers d'acord amb els ingressos dels llogaters i no amb les expectatives de beneficis dels propietaris, prohibir molts desnonaments, obligar a destinar el 30% dels nous desenvolupaments a habitatge públic o ampliar el parc de lloguers públics amb habitatges de la Sareb. Són propostes que no recull la nova llei, el contingut de la qual no canviarà substancialment la situació dels sectors més castigats ni frenarà els desnonaments. És important saber per què. La “democràcia de propietaris”, el rendisme popular que sosté les classes mitjanes del país, ho impedeix.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga
stats