Que cal anar actualitzant el salari mínim per acostar-lo tant com sigui possible al cost real de la vida és de justícia social, i que els governs del PSOE i Sumar han fet més per les pujades de l'SMI que els del PP (que en set anys només el van apujar 94 euros) és una veritat objectiva fàcilment comprovable. Rajoy va plegar el 2018 amb un SMI de 735 euros, i aquesta setmana el govern de Sánchez l’ha deixat en 1.221.
Però després ha vingut la demagògia del Sánchez amb la capa de defensor dels pobres: “No és admissible que, en un context de bonança econòmica, es miri amb lupa el salari de qui cobra el mínim però es miri cap a una altra banda quan es registren beneficis multimilionaris”.
Per començar, d’empreses amb beneficis multimilionaris a Espanya n’hi ha una trentena, amb els grans bancs al capdavant. Però, entre la resta, la gran majoria fan el que poden, perquè els marges de negoci s’han anat escurçant i cada cop és més difícil, per no dir impossible, competir per preu amb les grans corporacions, mentre es compleix amb totes les obligacions laborals i fiscals. Posar tothom dins el mateix sac amb la frase “L’escalada de beneficis de les empreses” és pintar amb la brotxa gruixuda del barret de copa i el cigar una multitud de petits i mitjans empresaris i emprenedors que arriben amb la llengua fora per pagar les nòmines a final de mes.
Si l’argument del govern espanyol és que ara hi ha “un context de bonança econòmica”, preguntem-nos per què el govern no acaba amb l’exclusió social o per què tanta gent no ho nota a la butxaca. Deu ser que no és tan fàcil. Per a moltes empreses no ho és. Per al govern espanyol es veu que tampoc.
