Hi havia una vegada un conte de mistos, robatoris, assassinats... Ningú se n'escapa. Sobretot de qualsevol poble de l’Aragó. Però, i els culpables?
“Los causantes han sido principalmente los separatistas-catalanistas que invadieron esta zona. Todas las Iglesias de estos pueblos han sido profanadas e incendiadas. Las hordas catalanistas saquearon las casas de las personas pudientes de esta comarca transportando gran parte de la ganadería a Barcelona. Todas las referencias coinciden en que los Comités que actúan en estos pueblos están dirigidos por elementos catalanistas”. Així, qui va cremar Sixena l’agost del 1936?
“El Real Monasterio de Sigena, ocupado por monjas Sanjuanistas, que era un verdadero Museo de Arte, y la vieja Catedral de Roda, monumento nacional, han sido igualmente saqueados, destrozando muchas de sus obras artísticas y sacando de ellos algunos grupos escultóricos que se supone se hayan vendido al extranjero. Los elementos Civiles del país Alto aragonés están totalmente subordinados a los rojos catalanistas”. Amén.
Milers de contes així s’expliquen a partir d’agost del 1936 i es multipliquen el 1939. Històries copiades, reproduïdes, literals. Fake news. Copy-paste. Clons, boots, que es propaguen, eduquen, assenyalen. Repetiu: els catalans cremen i roben. Són mentides biològiques. Passen de pares a fills. Del segle XX al XXI. La ficció d’una barbacoa feta per la revolució, justificada pel franquisme, defensada per la democràcia. I els catalans enmig, condemnats, i explicats pels altres. Vet aquí un gos, vet aquí un gat... Lobotomitzat.
La mentida repeteix el 2025 que el 1936 Josep Gudiol va robar les pintures de Sixena. La veritat és que Josep Gudiol va salvar les pintures de Sixena i que els catalans no van cremar el monestir. Gudiol, arquitecte. Al capdavant del Comitè pel Salvament Artístic de la conselleria de Cultura de la Generalitat. Se’n va cap a l’infern. Només armat amb mans i paraules rescata art quan el dimoni fa festa major. Però Gudiol arriba a Sixena: “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels millors monuments del món”. I salva les restes de les pintures (un 50%). Sixena, vuit segles bisbat de Lleida. Monestir fet del no-res el 1188. Després de la conquesta del Comte de Barcelona i el Comte d’Urgell. Cel a la terra de la confederació catalanoaragonesa. Gràcies.
Pintures reconstruïdes, pagades, dipositades al MNAC des del 1940. Però quan Gudiol torna de l’exili el 1941 no les veu. El que veu és un tribunal de depuració. Acusat. D’haver estat oficial republicà. D’haver robat obres d’art. Fals culpable. Es defensa. Fa un informe que és un aiguat de veritat. El van absoldre. Però ara el tornen a acusar. Es vol tornar a l’agost del 1936?
Ucronia. Més ficció sobre la ficció. Josep Gudiol no salva les pintures de Sixena. Cremen. No hi són. Problema resolt. Avui pau i demà glòria. Ho diu un dels episodis d’aquell Antic Testament que mostren les pintures murals del monestir. Gènesi 3:19: “Ets pols, i a la pols tornaràs”. Aragó busca la ucronia de la pols. La ficció, la mentida, el misto. I ens preguntem, com el soldat-escriptor Joan Sales, com tots els que van ser en aquell Aragó ardent: “¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?” No és art: és la Guerra Vil del 1936 cremant, cremant-nos. La utopia eterna de la barbacoa de l’odi i la mentida.
