Fa vuit anys em vaig apuntar a una coral de nova creació al Círcol, una entitat centenària de Badalona. Ho vaig fer empesa per la pregunta: per què ja no canto mai, tant que m’agradava?
Vaig assistir a una primera reunió en un local força rònec, on hi havia una desena de persones, a tot estirar, i una directora de coral jove i enèrgica que ens va donar l’empenta que necessitàvem.
La coral del Círcol va començar el seu camí i ha anat creixent i millorant. Ara som més de trenta. La sort va fer que en aquest grup humà —d’edats, cultures i tarannàs diversos— hi hagi anat germinant un caliu, una llum, una companyonia (totes les paraules em semblen tòpiques, gastades i carrinclones). No sé com n’hauríem de dir, d’això que hem creat. Potser seria adequat dir que compartim una alegria derivada de l'alegria de cantar i de cantar junts, que ens ha lligat d'una manera intensa, que no esperàvem.
Com tots els éssers vius, la coral ha patit algunes tensions a mesura que ha anat fent-se gran. La diferència d’edats i de gustos musicals s’ha fet notar. Per a alguns cantar en anglès és un suplici, per a d’altres les traduccions de clàssics del rock al català són insofribles. Els més agosarats han volgut assumir nous reptes a certa velocitat (cantar amb una banda de músics en directe, incorporar moviments i escenografia), i els més porucs han hagut de fer un esforç per no quedar-se enrere.
Tot plegat s’ha fet sempre amb alegria i bon humor. Amb delicadesa i generositat, amb paciència. Sempre hi ha mans que ajuden els grans a baixar de l’escenari o corren a buscar una cadira que falta. Hem viscut èxits, disgustos, reptes i malalties particulars com a col·lectius. Hem vist néixer els dos fills de la directora. Hem superat una pandèmia.
Mentre explico tot això penso en la quantitat de gent que em llegirà i pensarà: jo això també ho he viscut. En una altra coral o en un grup de teatre o de dimonis, o en un club de lectura o en un equip de bàsquet. Som un país feliçment associacionista!
Dissabte passat vam celebrar el final del curs amb un concert i un sopar posterior. La jove directora de la coral —que ja no ho és tant però encara ho és— va dir en veu alta com la meravellava el fet d’haver arribat on som ara. Poc m’ho pensava, deia, asseguda al meu costat, que la vida em tingués reservat aquest regal.
Poc abans, en la prèvia del concert, un cantaire que és badaloní de l'Argentina ens va agrair el suport i la paciència perquè, per raons de feina, havia pogut venir poc a assajar. I aleshores va afegir que interpretant segons quines cançons estava agafant molt d’afecte a l’idioma català. Vaig somriure i vaig pensar: també hi col·labora que un altre company cantaire li fa de parella lingüística des de fa mesos.
Tot i que érem a la Rambla, a petar de gent en aquella nit xafogosa, ens vam llançar a cantar un dels temes del repertori: La gent que estimo, d’Oques Grasses. Va arribar el moment que la cançó diu: "Som la sort de seguir aquí" i just aleshores vaig notar una pressió lleu a la meva espatlla.
Txell, només rep regals inesperats qui també en fa.
