03/04/2021

Sortir del subsol

3 min
Sortir del subsol
Disponible en:

L’administració massiva de vacunes contra el covid és una oportunitat extraordinària per sortir del subsol en el qual hem hagut de viure l’últim any. No serà immediata, la vacunació de tota la població, ni serà immediat l’alliberament mental després de mesos d’incertesa, malaltia, restriccions de les llibertats i empobriment moral i polític.

La pandèmia de covid no s’ha acabat i haurem de fer front a una quarta onada quan l’esgotament és molt evident. Però avui, malgrat la lentitud de les vacunes, podem pensar que anem cap a la sortida i que aquesta primavera no ens haurà sigut robada com la d’ara fa un any.

La producció mundial de vacunes -no precisament la producció espanyola, que ens hauríem de preguntar per què no existeix i encara més per què no ens estranya que no existeixi- permetrà començar a posar nous objectius vitals i polítics més enllà de la supervivència. Comença una cosa semblant a una postguerra i caldrà posar-hi energia, i sobretot veritat, en un país que no es rebel·la contra l’engany ni contra l’autoengany, que és més amable que la crua realitat però molt més inútil.

Angle Editorial acaba de publicar Apunts del subsol, de Dostoieviski, amb un magnífic pròleg de Jordi Nopca. A les seves pàgines un funcionari fracassat, un home sense identitat, “l’home introvertit i humiliat que vol ofendre els altres”, té un diàleg amb una societat a la qual pretén subvertir sense sortir-se’n. És ell qui afirma: “A l’home li agrada crear i obrir-se camins, això és indiscutible. ¿Però per què la destrucció i el caos també li agraden amb passió?” I en aquest punt estem col·lectivament, entre la necessitat d’obrir camins i la temptació de mirar la capacitat destructiva del caos.

La política espanyola es va inflar d’autocomplaença amb “l’exemplaritat” de la seva transició democràtica fins al punt que va engendrar monstres com els GAL, va donar per solucionats els problemes històrics de reconeixement de Catalunya i el País Basc i, posteriorment, l’economia del pelotazo urbanístic i de les privatitzacions d’Aznar va fer creure al país que era ric quan estava borratxo d’especulació i avarícia, i endeutat fins a les celles. Aznar es pensava que es relacionava amb Bush de tu a tu mentre el país vivia entre els efluvis de patxuli i la institució monàrquica comptava amb la connivència política i mediàtica per actuar de comissionista, confonent el deure i la responsabilitat amb el país amb la propietat d’una hisenda privada.

Reconstrucció

Avui, 45 anys després de la mort de Franco, l’entrada a la Unió Europea i l’OTAN, l’accés de grans capes de la població a l’escola, la universitat i el creixement econòmic han impulsat el país, però políticament es troba en la cruïlla entre treballar i pactar per ser un país seriós i competitiu o ser Grècia. Una Grècia sense la gràcia grega, perquè a Espanya sempre hi ha la temptació d’actuar amb aquell aire heràldic de ridícula superioritat.

Europa imposarà decisions econòmiques dures en els pròxims mesos per accedir als fons de reconstrucció Next Generation, que exigiran reformes del mercat de treball, les pensions i l’orientació energètica. El que vindrà té a veure amb les dificultats de gestió del govern del PSOE i Unides Podem, que posant la ministra de Treball ha facilitat un canvi de lideratge més pragmàtic, i ha deixat les plomes a Pablo Iglesias perquè les desplegui en la batalla madrilenya amb Ayuso i Vox.

Veritat

Les eleccions madrilenyes no són unes eleccions qualssevol i el duel grandiloqüent entre llibertat i comunisme o entre feixisme i llibertat, com dirien uns i altres, bloqueja la presa de decisions del PSOE, que podria anar en la direcció de reduir la tensió i tornar a fer política a Catalunya.

La falta de veritat no és una qüestió espanyola sinó també un mal a la Catalunya noquejada. Fent gala de la tradicional capacitat d’esmicolar-se en milícies que graduen la puresa d’una catalanitat quasi religiosa, els independentistes fan gruar la formació de govern i acceleren la distància entre la societat i la política. Junts està disposat a fer pujar el preu del suport a Esquerra i a salvar la representativitat del seu expresident. Mentrestant, la realitat va imposant-se fins i tot entre els més alliçonadors, que quan arriben a la mesa del Parlament deixen d’exigir immolacions absurdes per rendir-se al pragmatisme, altrament anomenat “confrontació intel·ligent”. Com més trigui a formar-se govern més justificat estarà el desencís i l’allunyament de la ciutadania dels seus representants, i com més descreguts, més ben abonat estarà el terreny per a l’arribada de tota mena de populismes.

Mentrestant, esperem que ens vagin vacunant per sortir del subsol.

stats