18/08/2022

Temps d'estiu: l'avorriment que educa

4 min
Uns infants marxen de colònies en autocar en una imatge d'arxiu.

Ara que molts estem de vacances, es fan reportatges que ens parlen de l’angoixa que provoca a algunes persones el fet d'aturar-se i tenir temps per badar i retrobar-se amb un mateix o amb la família. En el cas dels infants, les vacances són una oportunitat d’aprendre a gaudir del temps lliure i la natura, per això l’educació en el lleure és part del dret universal a l’educació. Cap infant hauria de quedar-se sense l’oportunitat de gaudir d’unes colònies, uns campaments d’estiu o una estada enmig de la natura. En una bonica entrevista en aquest mateix diari, Mar Hurtado ens parlava des de la presidència de Rosa Sensat de la importància del temps d’estiu per deixar als infants i joves “espais en blanc”. Recomanava als pares que no tinguin por que els fills s’avorreixin, i que els acompanyin en el buscar i fer-se preguntes. El temps d’estiu, deia, és privilegiat per aprendre de la vida i de la quotidianitat. Temps per contemplar una posta de sol, cuinar junts o escoltar el silenci, temps per ser i estar en un món on tot sembla que hagi de passar pel fer i el consumir. En el món de la immediatesa, del permanentment estar connectat i dels estímuls tothora, que difícil que pot resultar avui no fer res, sentir com passa el temps, prendre temps per llegir, tenir una conversa o retrobar-se amb un mateix i preguntar-se pel perquè de les coses.

Les vacances són temps de desacceleració que ens hauria d’oferir l’oportunitat de ressituar el que fem i també per a què eduquem. Temps de fer preguntes i alhora desvetllar sense por les grans preguntes. En educació no parlem gaire de la interioritat dels infants i adolescents. Busquem respostes als problemes als quals s’enfronten des de la psicologia o d’altres disciplines i no explicitem que moltes vegades som davant les grans preguntes sobre el sentit de la vida. La pandèmia ens hi ha confrontat. Sempre hi ha moments al llarg de la vida en què ens trobem amb nosaltres mateixos. L’experiència de la vulnerabilitat ens confronta als límits del que podem fer i ens trobem amb allò que som. La pandèmia ha fet parlar de l’educació emocional i de tenir cura, però hi ha un pas més en el creixement de la persona: tenir cura de la interioritat és també tenir cura del món de valors i d’allò que ens transcendeix i ens dona sentit. La necessitat de vetllar per la vida interior i la dimensió espiritual s’ha anat fent més present en la nostra cultura i en el món de l’educació. Ha crescut la consciència de la necessitat de desaccelerar l’escola i de l’educació lenta. Una educació que deixi temps per a la contemplació, el descobriment de les preguntes fonamentals i la reflexió sobre el sentit del que som i el que fem. Una forma de pedagogia de l’esperança creativa.

La pregunta del sentit és comuna i ens fa profundament humans. Les respostes i els camins són diversos. El sentit pot estar relacionat amb l’ètica, el podem descobrir a través del compromís o es pot revelar a través de l’estètica contemplant una obra d’art, o en la reflexió i el pensament. Sempre, però, roman la pregunta del sentit o la falta de sentit. És tasca de l’educador ser-hi i acompanyar-la. "Educar... per a què?", es preguntava fa unes setmanes Ferran Sáez en aquestes pàgines, fent una crida a un debat de fons com a societat. Tenim al davant el repte de reimaginar l’escola. Haurem de procurar que sigui deliberadament un espai de desacceleració, un lloc d'aprenentatge del pensament, d'experiència de les preguntes fonamentals que ens són comunes i dels valors universals que ens fan ser part de la història de la humanitat. Davant dels grans reptes i la incertesa actual —canvi climàtic, guerra a Europa, pandèmia, violència de gènere, augment dels feixismes— els joves es confronten a l’absència de sentit. El malestar de molts joves, la desmotivació per aprendre, les malalties mentals, la violència o fins i tot el terror neixen del buit de sentit. 

Les vacances poden oferir un temps privilegiat per a la interioritat i els espais en blanc on badar, contemplar i donar un sentit a l’experiència vital. Tot per tal que els joves es preguntin pel sentit de la seva vida i el sentit del que passa al seu voltant. La tasca de l'educació, des d'aquesta perspectiva, és presentar el món vell als nouvinguts, fer que les noves generacions se l'apropiïn, aprenguin a viure-hi i, així, puguin construir eines per transformar-lo. L’educació suposa confiar en la capacitat creativa dels joves. Si el que els presentem, però, és un món de desolació i apocalíptic, sense futur, és normal que la sortida més fàcil sigui la de l’entreteniment i la distracció permanent o, per als més sensibles, les múltiples cares de la tristesa, la fugida o fins i tot la mort. La gran pregunta de l’educació, avui i sempre, és com acompanyar i orientar cada infant per trobar quin és el sentit que el mou, i per contribuir a una forma millor de vida, i reimaginar junts els futurs. 

Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació