Tripijocs amb el finançament
Sembla que el ministeri d’Hisenda vol agafar-se seriosament la reforma del finançament autonòmic. Després d’estudis i negociacions bilaterals amb comunitats autònomes ha fet pública la seva proposta de reforma. Consisteix en retocar el concepte de població ajustada, un indicador de necessitats de despesa. Cal aturar-se un moment i recuperar el sentit de les paraules: població ajustada? De què parlem? ¿Que no es distribueix la despesa pública autonòmica en funció de la població? ¿No és aquest el criteri constitucional que el govern central i el Tribunal Constitucional defensen escrupolosament davant de la pretensió catalana de tenir en compte l’aportació fiscal, o sigui el PIB? Doncs no. En un afer bàsic i crucial per al benestar de la ciutadania com és la distribució de la despesa pública autonòmica, la població s’ha d’ajustar. Els ajustos busquen pervertir el concepte simple i clar de població descomponent i avaluant les seves suposades necessitats de despesa, com si tots els ciutadans no fossin iguals. La descomposició té una estructura similar a la de la despesa social d’un govern autonòmic (salut, ensenyament, serveis socials, altres serveis, i unes “variables correctives”) i busca trobar fórmules arbitràries per donar més a qui el govern vulgui donar més, amb l’excusa de compensar uns costos de provisió dels serveis diferents. La distribució per població seria molt més legítima. Si cal introduir alguna correcció en un model de distribució territorialitzada dels diners públics, ja n’hi ha una d’inventada i validada per totes les institucions econòmiques del món: la paritat de poder adquisitiu (PPA), que té en compte els diferencials de preus.
No importa si un territori és muntanyós o pla, o si la població és dispersa o concentrada, o si és jove o vella, o si la població està coberta per Muface o no, o moltes disquisicions més. A tot arreu les diferències de costos es detecten, de forma prou transparent, amb les diferències de preus. Una comunitat pot tenir les característiques físiques i demogràfiques que siguin. El que importa, a l’hora de distribuir recursos, és el cost de la vida. Les comunitats més pròsperes a l’estat espanyol solen ser les que tenen preus més alts. Això vol dir que per comparar els ingressos de la gent que hi treballa o que hi cobra jubilacions s’han d’ajustar els seus ingressos pels preus que han de pagar per viure-hi. Aquest ajust ha estat incorporat a totes les comparacions internacionals de PIB per càpita i s’anomena paritat de poder adquisitiu. Els PIB per càpita que ens interessen són a paritat de poder adquisitiu. Doncs resulta que a l’estat espanyol el concepte ha esdevingut tan revolucionari que se n’ha prohibit el càlcul oficial. Podria –diuen— tensionar les relacions entre comunitats. O sigui, justificar les queixes catalanes. Com si la població ajustada no les tensionés, quan és de definició completament discrecional. Això sí, és un joc de mans que vol semblar raonable, malgrat que no ho és. Ajusta a l’alça el finançament de les comunitats amb preus més baixos. Hauria de ser al revés: ajustar a l’alça el finançament de les comunitats amb preus més alts.
Els resultats de la darrera manipulació de la població ajustada, fets públics fa uns dies per un estudi de Fedea, reforcen els guanys d’algunes comunitats que ja eren clarament beneficiàries de l’ajust de la població, concretament l'Aragó i Extremadura, i empitjora el maltractament d’altres com el País Valencià. Els altres perjudicats són Madrid, Catalunya, Andalusia, les Canàries i Galícia, mentre que els altres beneficiats, i en proporcions no gens menyspreables, són (en ordre decreixent) la Rioja, Cantàbria, Múrcia, Castella-la Manxa, Astúries, Castella i Lleó i les Illes Balears. És ben dolorós que la minireforma vagi en la direcció d’empitjorar el sistema de finançament autonòmic. Sembla ben bé que hagin retocat allò que els convé per millorar la seva competitivitat electoral allà on tenen por de perdre escons i per deixar caure aquelles comunitats on no esperen guanyar-hi res, o que ja donen per perdudes. O que menystinguin les comunitats més poblades, infrarepresentades al Congrés, i donin suport a les menys poblades, sobrerepresentades.
El benestar de les persones depèn molt de la provisió de serveis públics, i aquesta provisió depèn directament dels recursos públics que s’hi dediquen. Aquests recursos tenen més o menys eficàcia en funció de les PPA. El que compta és la població, i l’ajust que s’ha de fer és de PPA. No ajustos arbitraris de la població, que s’inventen per subvertir allò que anomenen “la igualtat dels ciutadans”.
