Fa poc el Tribunal Suprem del Brasil ha condemnat Jair Bolsonaro, militar retirat i molt polèmic expresident, a 27 anys de presó per liderar l’intent de cop d’estat del 8 de gener del 2023 i per alguns delictes més, com abolició de l’estat de dret i danys a propietats públiques.
Immediatament, Marco Rubio, secretari d’Estat dels Estats Units i veu obsequiosa del seu president, va sortir a esquinçar-se les vestidures davant d’aquesta sentència, que va titllar de “caça de bruixes”. Tres mesos abans d’aquest judici, que ha enxerinat la ultradreta brasilera, Donald Trump va prendre una decisió insòlita en la història del comerç: apujar els aranzels de 3.800 productes que el Brasil exporta als Estats Units al 50% per raons no econòmiques. Afirmava que el Brasil es comportava malament, com si els països fossin criatures entremaliades, i que maltractava “el seu amic Bolsonaro”. Si tenim en compte que Bolsonaro s’ha fet un fart de repetir que Trump el tracta com un germà, podem afegir un matís a l’atzagaiada dels aranzels: Trump és un germà que en defensa un altre. Un acte de “fraternitat” masculina. La pujada d’aranzels era, doncs, òbviament, una amenaça directa, un xantatge i una intromissió inacceptable en els assumptes interns d’un país democràtic i sobirà; una amenaça que, com va dir el periodista Jamil Chade, té objectius que no tenen relació amb l’economia dels Estats Units.
De Trump s’ha dit gairebé tot. Per això m’estimo més, en aquest cas, observar el cas brasiler des d’un altre angle: des d’aquesta “fraternitat” entre dues masculinitats tòxiques i cridaneres que representen Bolsonaro i Trump i de la resposta d’una masculinitat dialogant com la de Lula da Silva.
Quan començava a pensar-hi vaig veure al meu carrer un noi d’uns vint anys que duia una samarreta que deia “Make Masculinity Great Again”, una òbvia picada d’ullet al “Make America Great Again” de Trump, fet que em va confirmar la teoria que una certa manera de fer política i una certa manera d’entendre la masculinitat estan connectades. Em van venir ganes de preguntar-li què entenia per masculinitat, però no ho vaig fer perquè m’ensumava una resposta conflictiva; aquestes masculinitats fràgils que volen ser “greats” tenen la pell molt fina.
Fa dècades que el feminisme sap que cal estudiar la qüestió de les masculinitats. Hi ha una àmplia i interessant bibliografia sobre aquest tema. Parlem de masculinitats en plural perquè n’hi ha de molt diverses, però sabem que sense una transformació de la construcció cultural del gènere masculí difícilment podrem transformar el femení. D’ençà dels anys 60-70 han sorgit diversos “moviments d’homes”, alguns favorables al feminisme, d’altres, com els actuals incels o els black pills, contraris i fins i tot violents. N’hi ha un, però, que m’encurioseix: el Moviment Mitopoètic d’Homes, que treballa temes d’autoajuda des de la psicoanàlisi de Carl Jung, d’una certa indigestió de mitologies diverses, i del qual Robert Bly ha estat una veu destacada amb llibres com Iron John: un llibre sobre homes (1990). El moviment, força actiu als anys 80 i 90, treballa a través de “campaments de masculinitat” i de rituals que han d’enfortir les “fratries” masculines i l’essència de l'“energia arquetípica masculina”. M’interessa el seu vernís intel·lectual; a més a més, un dels seus capitostos, Shepherd Bliss, va ser un dels primers a fer servir el concepte de “masculinitat tòxica”, ja que considerava que la masculinitat legitimada pel sistema perjudicava l’essència masculina.
No sé què opina el Moviment Mitopoètic de Trump i Bolsonaro, però sembla bastant clar que tots dos són eximis representants d’aquesta masculinitat tòxica, és a dir, prepotent, basada en el domini de la força, sigui física o econòmica, sense gens de respecte ni empatia per la vulnerabilitat aliena i dominada per una “fraternitat testicular” que es reflecteix en un llenguatge agressiu i malcarat. D'altra banda, Lula da Silva representaria en aquest conflicte una altra forma de masculinitat per a la qual no trobo un adjectiu precís (una meva companya suggeria cordial en el sentit de “propi del cor”), però més positiva, oberta a l’altre, capaç de cum passio, que com ens va explicar molt bé Martha Nussbaum a Paisatges del pensament, és molt més que l'empatia, perquè no és només comprendre, és “patir amb”, compartir el dolor. La resposta de Lula als esgarips glandulars de Trump ha estat exemplar: “En aquest país només hi ha un amo que mana, i és el poble. Jo respecto tothom i exigeixo respecte”, ha declarat. Ni un insult, ni una sortida de to. Lula espera que els passi la rebequeria, o almenys baixi d’intensitat, i s’obri una possibilitat de negociació, però, mentrestant, mira d’enfortir vincles amb els BRICS. Tant de bo se’n surti.
