La invasió de Veneçuela i el segrest de Maduro van ser un cop d'efecte que va fer oblidar Gaza, suposadament sota un pla de pau que mai va existir com a tal. El crims guerracivilistes dels agents de l'ICE contra ciutadans americans, i les amenaces contra governadors i alcaldes demòcrates, van ser cops d'efecte que van fer oblidar Veneçuela. La guerra contra l'Iran és un cop d'efecte que fa oblidar els arxius d'Epstein. Ningú se'n recorda del finançament de la campanya electoral MAGA, dels estralls causats per Elon Musk en els serveis públics en el seu fugaç però destructiu pas pel Despatx Oval, o d'altres escàndols menors com la reforma multimilionària de l'ala est de la Casa Blanca per construir-hi un lloc d'esbarjo. Les contínues intervencions dels homes forts de l'administració Trump (Vance, Hedgseth, Rubio) en l'espai públic multipliquen la cridòria constant als EUA i arreu. El cesarisme trumpista és frenètic i acumulatiu. Funciona per sensacions que se succeeixen vertiginosament, de forma en aparença intuïtiva, impulsada per canvis d'opinió o d'estats d'ànim: avui ataco aquí, demà ja ho veurem. Avui insulto els meus aliats europeus, demà potser els elogio. Avui baixo els aranzels, demà els augmento. Avui exigeixo el premi Nobel de la Pau o el cullo de les mans indignes de María Corina Machado, demà començo una guerra. No és imprevisible, és voluble. Tanmateix, les seves decisions tenen sempre un fil comú, els diners. La guerra és el gran negoci per a la indústria armamentística i també per als constructors: Trump és un empresari de la construcció amb interessos en la indústria de les armes. La manera d'afavorir aquests interessos es forçar constantment, des de la presidència dels EUA, sensacions extremes, emocions fortes que deixin el món sencer aclaparat i bocabadat. Res no és tan sensacional com una guerra, sobretot si pot derivar en una guerra nuclear i/o mundial. Trump declara la guerra amb una de les seves horroroses gorres calçada al caparrot, amb les lletres USA impreses al frontal en lletres ben grans. La lletjor com a emblema de la nova era imperial. I més guerra, molta guerra, que vol dir molts més diners.
(Guerra i guerra: aquest és el títol d'un dels llibres de Lázsló Krasznahorkai, una paràfrasi sarcàstica del Guerra i pau de Tolstoi. El darrer premi Nobel de Literatura —aquest sí, plenament merescut— va ser fa uns dies a Barcelona i va dir un munt de coses valuoses. Les va dir a mitja veu o en veu baixa, amb un mig somriure, com qui està convençut que el que té a dir no és tan important. Del seu amic, el cineasta Béla Tarr, mort recentment, ens va fer saber que va viure tenallat per un dolor constant a l'esquena. Va respondre que a cada llibre pensa que escriu pitjor que en els anteriors. També va dir: “Les coses no van bé”. Va explicar que els àngels solien portar un missatge, però ara potser esperen que siguem nosaltres qui els en transmetem un. Va alertar, com fa sempre, contra els falsos profetes. Un dolor constant a l'esquena com a definició d'un món).
