Cal fer memòria. Fa més de 25 anys que Bibiana Ballbè corre per la televisió pública catalana; ho ha fet com a presentadora, en programes com Silenci? i Bestiari il·lustrat, i com a directora i presentadora, a Caràcter. També va participar en la primera temporada d’Ànima i, últimament, a través de la seva empresa, The Creative, ha impulsat programes a TV3 com Dopamina. Ballbè, malgrat l’animadversió que ha provocat en el sector cultural i les polèmiques que ha encarnat, mai ha desaparegut dels nostres pressupostos públics. El 2013 va voler inaugurar la seva època de comissària de l’Arts Santa Mònica amb una festa en què va convidar cent artistes, molts dels quals van renunciar a ser-hi. L’acte no es va arribar a celebrar perquè el departament de Cultura ho va aturar, però Ballbè no ha baixat mai del burro de les tendències i d’una certa exitosa venda ambulant de fum que clama que el futur de la cultura és una passarel·la. Tot això fins a arribar a Bestial, el programa que TV3 va estrenar diumenge i que ha rebut una allau de crítiques a la xarxa. El problema no és el personatge, que no enganya el públic –és el que és–, sinó els polítics i les persones influents dels nostres mitjans de comunicació que la van posar al capdavant d’aquell projecte en el seu moment, i aquells que ara li han donat veu i vot per certificar l’enèsima mort de la cultura en prime time en els nostres mitjans públics. El linxament personalista que s’ha fet a través de les xarxes socials a Ballbè no ajuda a comprendre el quid de la qüestió. El 2013 Joan Minguet Batllori parlava d’ella com a símptoma d’una certa banalització de la cultura. Més de deu anys després d’aquest article, podríem dir que el debat ja no rau en la banalització de la cultura, sinó en el seu segrest, en la seva desaparició mediàtica.
Anem a la història de les infraestructures. Amb l’arribada de les televisions autonòmiques a la dècada dels vuitanta, els programes culturals feien lluir unes graelles amb tota una vida al davant. El model de TV3 era el britànic, on la cultura i els "nous formats" tenien molt de pes. El 2010, la liberalització de la TDT, juntament amb la crisi econòmica, va accelerar un procés de multiplicació dels canals i de sobtada contracció o fusió. No hi havia prou publicitat per a tothom, la cosa s’havia de tornar a regular, i la tisorada va anar a parar, com sempre, a la cultura. El 2023 es va produir un canvi encara més substancial: la CCMA va incorporar la marca 3Cat. Alguns dels programes culturals s’han gestionat a través de La Crida, concursos públics en què, sovint, han guanyat les productores de sempre –l’endogàmia del negoci també ha afectat la salut cultural– i les que apareixen de nou ho fan com a passavolants amb formats que neixen amarats de tots els tics dels continguts que circulen per les xarxes socials: clickbait, personatges cèlebres, exultació visual i verbal, neollengües i empobriment del català... Les institucions públiques sempre van tard, perquè són estructures molt feixugues, però en una època d’acceleració informativa més val entendre que “fer tard” pot ser una oportunitat per fer les coses amb cap, allunyant-se de l’ansietat de l’èxit immediat o del populisme. Quan TV3 “plataformitza” els seus continguts, les plataformes socials són ja una altra cosa, deixen de ser l’aparador de les tendències culturals i esdevenen espais de guerres economicopolítiques, monopolis empresarials i espais de gestió algorítmica dels continguts, és a dir, clickbait, economia financera i neuromàrqueting. Intentar imitar això no només és impossible per una qüestió de desproporció econòmica respecte al sector privat, sinó també reprovable en termes deontològics i de servei públic.
A la televisió, els formats i les persones són claus. Hi ha persones que poden desfer les cotilles dels formats (en Grasset ho va fer amb el Més 324 quan va convertir l’infotainment en un programa de llibres; l’Anna Guitart fa de l’entrevista un model de slow TV i en Jordi Lara, de literatura d’aventures; l’Anna Pérez Pagès a Betevé va transformar un magazín en un programa d’interès cultural, i Xesco Reverter transforma la notícia en assaig polític), però són una excepció. Els professionals de la cultura han estat substituïts per influencers que parlen de tot de la mateixa manera, que intercanvien el coneixement per l’aparença i l’argument per l’estil. Els formats culturals, d’altra banda, s’han reduït a l’infoentreteniment o a les càpsules d’edutainment en un portal digital de difícil organització que agafa l’estructura de l’scroll infinit i on la categoria cultura està al costat de la de divulgació, sinònim de la cambra dels mals endreços. L’homogeneïtzació dels formats de TV3 s’ha avivat, també, per l’eliminació de l’històric Departament de Nous Formats Televisius, una pèrdua silenciada.
La digitalització de la televisió pública catalana hauria estat una oportunitat única per fer continguts de qualitat –que també poden ser molt entretinguts– que romanguin en el temps, per retornar als programes culturals, per entrar a les aules, per ajudar a ser ciutadans de democràcies complexes, per posar sobre la taula ingredients –formats, veus, continguts– inesperats. Però en lloc d’això s’ha optat pel copiat suïcida del model de les plataformes, per la tautologia (la circularitat fúnebre de personatges segons el hype o la fama) i per la cultura del càsting (una cara del "paradís digital" val més que mil carreres). S’ha escollit l’alienació bestial, els formats d’hiperexcitació col·lectiva, en què l’influencer encarna una lògica aspiracional basada en la cosmètica, el narcisisme de classe i els lluentons –això és el que deixarem als joves–. Hem passat de la política a la polèmica, del Bestiari il·lustrat a la il·lustració de bèsties de temporada reciclades –l’etern retorn dels mateixos fantasmes–, que l’únic que demostren és que, com deia aquell, un desastre mai s’improvisa.
