Ucraïna, la ciutat italiana i la província Espanya
Romano Prodi és un dels polítics italians sense equivalents a Espanya. L'expresident del Consiglio entre el 2006 i el 2008 (prou temps tractant-se d'un consell de ministres italià) i desè president de la Comissió Europea entre el 1999 i el 2004 ensenyava ciència política a Bolonya quan, el 1978, el malvat Giulio Andreotti (un altre polític inimaginable a Espanya) el va nomenar ministre d'Indústria. Havien passat molt pocs mesos des que les Brigades Roges segrestessin i executessin Aldo Moro davant l'atenta mirada dels serveis secrets dels EUA, gens contents amb els acords entre Moro i el PCI. No deixin de veure, a Filmin, la sèrie Esterno notte de Marco Bellocchio; teories de la conspiració i llicències estètiques a banda, s'aprenen algunes coses de la història política italiana i europea.
Com qualsevol vell polític italià, Prodi sap llatí clàssic i també en sap molt d'Europa i de política exterior. El cas és que l'acaben d'entrevistar al Corriere della Sera. Quan li han preguntat pel conflicte a Ucraïna, Prodi diu el següent: “L'OTAN i la UE no han coincidit mai tant com ara, però preguntem-nos per què els Estats Units privilegien la seva aliança amb els països de l'est d'Europa; preguntem-nos per què Joe Biden ha anat a Varsòvia i no a Brussel·les”. I remata: “Si l'estratègia –dels EUA– és dividir els nous països de l'est dels països fundadors de la UE, vindran ben aviat decisions dramàtiques també per al nostre govern”. Prodi no és sospitós de pertànyer a una esquerra crítica amb l'OTAN. Per contra, és un atlantista convençut, però el professor és italià, i a la ciutat italiana, com els dic, hi ha una cultura política molt desenvolupada a propòsit d'Europa i de la política exterior.
A Itàlia sempre es debat intensament sobre la política internacional i sobre el paper dels EUA a Europa. Hi ha molts motius històrics per a això en un país on el vell i possibilista Partit Comunista va ser sempre un maldecap per als serveis d'intel·ligència nord-americans. I aquests mesos el debat internacional a Itàlia és sobre la guerra russo-ucraïnesa; la manera com es debat a la ciutat italiana té poc a veure amb els provincians debats que es donen a Espanya, on fins i tot una part de l'esquerra no s'ha volgut ficar en coses complexes i ha preferit oferir el seu millor somriure transversal. És com si en la tradició ibèrica hi hagués un instint homicida contra la complexitat. Vivan las caenas, viva Juan Roig, viva l'OTAN, viva Espanya, calla i somriu Belarra.
Al país de Mazzini i Garibaldi, els postfeixistes Germans d'Itàlia, que representen la majoria al govern de coalició, i també els postcomunistes del PD (Partit Democràtic) defensen avui amb passió l'enviament d'armes a Ucraïna, però, dins del govern, els putinistes de Salvini i Berlusconi no han reprimit els seus plantejaments. Si algú del PP digués a Espanya el que diu el seu soci Berlusconi a Itàlia, Enric Juliana muntaria un seminari per a periodistes de Madrid i els explicaria que el PSUC s'assemblava més al Partit Comunista Italià que al PCE, que Aznar va voler ser italià i alguna cosa del Corredor Mediterrani. A Itàlia, a més, el món progressista és una altra cosa i va molt més enllà del PD; hi ha molts sectors polítics que defensen la pau i les vies diplomàtiques que van del M5E fins a partits a l'esquerra del PD.
A Itàlia, la postfeixista Meloni, com em deia Juanlu de Paolis l'altre dia, no perd ocasió de criticar Macron, i s'hauria convertit en una mena d'Aznar pel seu enorme furor atlantista. Meloni és italiana i sap, com Prodi, que tot això va d'Europa, i si alguna cosa van aprendre els feixistes italians dels seus provincians camarades espanyols, és que sota el paraigua de l'OTAN el feixisme floreix millor, encara que sigui provincià. A veure si Juliana munta el seminari.
