05/02/2022

Ucraïna: un conflicte que dura cent anys

3 min
Un soldat rus durant exercicis militars a una zona prop de la frontera amb Ucraïna.
Dossier Viatge al cor d'Ucraïna Desplega
1
"Parlem rus però som ucraïnesos: no volem tropes de Putin a casa nostra"
2
Quines són les opcions de Putin per atacar Ucraïna?
3
Kíev, una ciutat amb 500 refugis antiaeris
4
De curar els liquidadors de Txernòbil a tractar malalts de covid: la lluita contra la pandèmia en un hospital regional d'Ucraïna
5
El gas, l'arma geopolítica que posa Europa contra les cordes
6
Ucraïna des de dins: “A Kíev ningú acumula menjar, no hi haurà guerra”
7
El revisionisme de Putin
8
Ucraïna: un conflicte que dura cent anys

Una de les imatges més difoses de l’ocupació de Kíev pels alemanys el setembre del 1941 és la de grups de gent eufòrics saludant-los braç enlaire. Els rebien com alliberadors, i aquestes seqüències els ucraïnesos les pagarien cares. Quedarien sota sospita de col·laboracionisme. Pocs fora d’Ucraïna es van demanar el perquè d’un col·laboracionisme efímer, que va durar fins que la majoria de la societat ucraïnesa es va adonar que els seus alliberadors nazis no eren millors que els seus opressors estalinistes, els artífexs de l’Holodomor. Un genocidi que, segons les fonts, hauria fet entre tres i set milions de morts. Un extermini provocat per les col·lectivitzacions forçades. De fet, holodomor significa en ucraïnès matar de fam, i la historiadora Anne Applebaum –premi Pulitzer per haver investigat el terror dels anys 30 a l’URSS– assegura que el gra i les llavors van ser requisats i destruïts amb la intenció de matar.

Quan esclata la revolta de Maidan a finals del 2013 revifa un nacionalisme ultra que, tot i que minoritari, no deixarà de gravitar mediàticament damunt la revolta. Un esclat provocat pel president Víktor Ianukòvitx quan exhibia el seu rostre més prorus i va decidir anunciar la cancel·lació de la signatura del tractat d’associació –no pas d’integració– amb la Unió Europea. Però, a més d’europeista, el Maidan va ser majoritàriament un clam contra la corrupció fomentada pels oligarques. Es denunciaven les desigualtats i alhora s’exigia posar fi a la sobirania limitada que ha escanyat Ucraïna al llarg d'un segle exacte: del 1922, quan va ser incorporada a empentes a l’URSS, fins al 2022 –ara mateix–, amb el Kremlin amenaçant els fràgils marges d’independència.

El mot ucraïna significa en rus terra de frontera, un contrafort defensiu irrenunciable per a l’Imperi Rus. I per als ucraïnesos una constant ocupació, latent o efectiva. Pocs períodes de tranquil·litat s’han viscut. Només la presidència de Leonid Kravtxuk, organitzador i guanyador del referèndum d’autodeterminació d’Ucraïna de l’1 desembrel 1991 –amb l’URSS en fase terminal– va representar una expectativa real de sobirania. Després, el president Leonid Kutxma –antic directiu de l’empresa soviètica de míssils balístics– imposaria la paràlisi que el 2004 provocaria la Revolució Taronja, desvirtuada pels peons prorussos, com el president Ianukòvitx, fugit a l'esclatar Maidan. L’arribada del còmic populista Volodímir Zelenski, l’actual president, generaria expectatives que s'esvairien a l'aparèixer Zelenski en la trama de corrupció i influències internacional Pandora, descoberta l’octubre passat. Al llarg de cent anys, la societat ucraïnesa no ha sabut ni ha pogut ser sobirana, ni teixir els imprescindibles valors democràtics.

El mirall espanyol

Mitjans i analistes espanyols, a dreta i esquerra, la majoria amb tonalitats nacionalistes, no s’estan d’emmirallar-se amb el conflicte i advertir que per a la immensa majoria de russos el dret d’autodeterminació d’Ucraïna és, més que una pèrdua, una amputació (els sona, això, oi?). Mentrestant la diplomàcia espanyola, sempre incòmoda que el separatisme vingui de Kosovo o del Donbass, ha fet com si res i s’ha ajustat als protocols atlantistes enviant-hi una fragata. Si algun crit patriòtic s’intueix o es detecta al cap d’algú i amb ganes de ser abocat, potser provindria –paradoxalment-- del deep state, que ben a gust deixaria anar allò de “Rússia és culpable!” El mateix que va proclamar el cunyat de Franco i ministre d‘Exteriors Ramón Serrano Suñer en el comiat de la División Azul. Tot plegat un déjà-vu que ha complert cent anys. 

Dossier Viatge al cor d'Ucraïna
Vés a l’ÍNDEX