30/03/2022

Ucraïna: un conflicte sobre límits imperials

3 min
Una dona ucraïnesa travessa la frontera amb Polònia amb el seu fill.

La guerra a Ucraïna és sobretot un conflicte fronterer entre dos imperis: la democràtica Unió Europea i l’autocràtica Federació Russa. Siguin democràtics o autocràtics, tots els imperis tenen una característica que els diferencia dels estats nació consolidats: no hi ha unes fronteres fixes, sinó uns territoris amb límits inestables.

Després de la Guerra Freda s’havien de redefinir els límits d'Europa i Rússia. D'una banda, l'Imperi Rus es va encongir i va posar en marxa, en conseqüència, el procés per rescabalar-se d’aquesta humiliació. D'altra banda, la Unió Europea va desplaçar les seves fronteres cap a l'est i no descarta plans per a una futura expansió. Per a l’autocràtic Imperi Rus és més important recuperar-se de l’encongiment de l’imperi que per a la UE la possibilitat d’una nova ampliació.

Pel que fa a l'aliança euroatlàntica, Bill Clinton, aleshores president dels Estats Units, i el líder electe de la nova Federació Russa, Borís Ieltsin, van arribar el 1996 a un acord temporal. En paraules de Clinton: “Li vaig dir a Ieltsin que, si acceptava l’expansió de l'OTAN [amb la República Txeca, Hongria, Polònia i altres antics membres del Pacte de Varsòvia, liderat pels soviètics], em comprometria a no estacionar prematurament tropes ni míssils als nous països i faria costat a l’entrada de Rússia al nou Grup dels Vuit (G-8), l'Organització Mundial del Comerç i altres organitzacions internacionals. Vam fer un pacte”.

Així doncs, Rússia va ser acceptada formalment com a membre del G-7, que va començar a dir-se G-8. Els anys següents, la UE i l'OTAN van dissenyar plans concrets per a noves ampliacions amb els antics països comunistes de l'Europa de l'Est. L'acord inicial implicava que entre els estats membres de la UE i l'OTAN i Rússia hi hauria una zona coixí, formada pels antics membres més occidentals de la Unió Soviètica.

Vet aquí, però, que al final del segon mandat del president nord-americà George Bush, l'OTAN es va plantejar el 2008, un cop passat el període “prematur” previst per Clinton, admetre com a aliades les antigues repúbliques soviètiques de Geòrgia i Ucraïna. I un any més tard, la Unió Europea va llançar el programa de l'Associació Oriental, que oferia a sis antigues repúbliques soviètiques –Armènia, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna– uns acords de lliure comerç i “la integració total però sense l’estatus de membres” a canvi de reformes internes econòmiques i polítiques.

Poc després l'exèrcit rus va ocupar Abkhàzia i Ossètia del Sud, les regions secessionistes de Geòrgia, i les va reconèixer com a països independents. Al cap d’uns quants anys, va ocupar l'antiga península de Crimea, abans russa i en aquells moments ucraïnesa, que es va declarar independent i es va incorporar a la Federació Russa. Quan un nou president ucraïnès va signar l'acord amb la UE, Rússia va secundar les rebel·lions armades contra el govern ucraïnès a l'euroregió transfronterera del Donbass, on es van proclamar dues repúbliques independents.

El pacte temporal posterior a la Guerra Freda es va acabar formalment el 2014 amb l'expulsió de Rússia del G-8, que es va tornar a convertir en el G-7. Després de diverses interrupcions, els acords d'associació i comerç de la UE amb Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna van entrar en vigor des del 2016 i el 2017, i Rússia hi va respondre amb aranzels, restriccions i altres “mesures proteccionistes”. Fa unes setmanes tots tres països van presentar formalment la seva candidatura a l'adhesió plena a la UE.

Dos imperis rivals poden arribar a un acord relativament estable si tots dos accepten la neutralitat d'uns països intermedis. És el que va passar, per exemple, amb Àustria o Finlàndia durant la Guerra Freda, que, tot i ser països democràtics i pròspers, es van mantenir fora de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia. Pot ser un obstacle per a aquesta solució el fet que el Parlament ucraïnès aprovés, el 2017, una reforma de la Constitució que va substituir la prohibició originària de construir “bases militars estrangeres al territori d'Ucraïna” pels objectius estratègics d'incorporar-se a la UE i l'OTAN.

De fet, Rússia té fronteres directes amb territoris de la UE sense zones coixí: amb Finlàndia, Estònia i Letònia, i també amb Lituània i Polònia a l'enclavament rus de Kaliningrad. I hi ha sis membres de la UE que no pertanyen a l'OTAN. Un nou pacte d'aquest tipus és possible.

Ara bé, cal recordar que el límit comparable de la Guerra Freda també es va establir en territoris alemanys i al mur de Berlín, i això va ser un focus d'hostilitat i tensions durant dècades. També s'aixequen ara nous “murs” en alguns països que podrien esdevenir zones coixí entre Europa i Rússia. Sigui quin sigui el resultat de l'actual guerra d'invasió d'Ucraïna per part de Rússia, la precarietat dels límits entre els dos imperis continuarà sent una font de conflictes i inestabilitat. 

Josep M. Colomer és investigador associat de la Universitat de Georgetown a Washington i de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona
stats