07/06/2022

La vanitat i l’orgull

3 min
Manuel Valls en una foto d'arxiu a Madrid
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: "La vanitat i l'orgull"

1. El final de l’escapada. En la política abunden els personatges amb més vanitat que orgull. I la vanitat és frívola i ofusca els que n’han fet la seva manera d’estar en el món, mentre que l’orgull és exigent. Si en un primer moment els pot ajudar a créixer de manera ràpida enmig de la trama d’interessos i promeses que forja l’escena política, tard o d’hora els acaba deixant en evidència, incapaços d’entendre o de preveure la seva pròpia desventura. Tenim aquests dies un exemple canònic d’aquest deliri tan humà, massa humà, que té, això sí, la virtut de confirmar que la política no és aliena a les misèries humanes, ans al contrari: sovint les estilitza i les converteix en icona.

Quan Manuel Valls va buscar en les seves arrels catalanes una fugida del seu fracàs en la política francesa i es va presentar a determinats sectors de l’empresariat com l’home que els salvaria de l'embat independentista, un amic francès em va enviar un missatge que deia: "Pròxima etapa, Andorra". Després de fracassar en la seva epopeia redemptora i després d'haver aconseguit l’extraordinària performance de convertir un primer ministre de la República francesa en efímer cap d’un minúscul grup de l’Ajuntament de Barcelona (13 per cent dels vots), Valls ha fet mans i mànigues per tornar a la política francesa, on ningú el trobava ja a faltar.

Emmanuel Macron, amb un gest que no és clar si s’ha d’interpretar com una condescendent frivolitat o una perversa trampa, semblava validar-li el retorn, portant-lo amb paracaigudes a una singular circumscripció de les eleccions legislatives gal·les: la dels francesos residents a Espanya, Portugal, Andorra i Mònaco. S’ha estavellat a la primera volta, amb un ridícul 15,8 per cent dels vots. El poder d’atracció de les arrels –nascut a Barcelona, fill d’un reconegut pintor– difícilment justificava l’aventura de resurrecció que Valls va emprendre després del seu doble fracàs a París: primer ministre del president Hollande en l’època que el PS va iniciar la seva via cap a la marginalitat (en paral·lel a la davallada de la dreta que en temps de Sarkozy –ai!, la vanitat– va dilapidar el patrimoni gaullista), incapaç fins i tot de guanyar les primàries entre els candidats del partit a les eleccions presidencials del 2017, mentre Emmanuel Macron fugia del govern i es muntava per lliure una pròpia i triomfant candidatura que posaria fi al peculiar bipartidisme imperfecte francès, fundat per Georges Pompidou i François Mitterrand, després de la sortida del general De Gaulle.

2. Provincianisme. Era rar que un ex primer ministre francès busqués la salvació aterrant com a espontani en la política espanyola. No es correspon amb la cultura política de la República, sempre tan orgullosa de si mateixa. Ni era imaginable que quallés en territori ibèric, on el francès, el veí que sempre ha mirat Espanya perdonant-li la vida, és vist sovint amb recel, com el renom de gavatx (gabacho) indica. I així va ser: la vanitat és el pitjor acompanyant per acostar-se a la realitat. I des del primer dia es va veure que Valls no coneixia el territori que trepitjava. Ni l’aproximació als socialistes espanyols ni l’oferta de redimir les elits econòmiques de la subversió independentista van tenir gaire recorregut. Ni uns ni altres necessitaven el que ell podia oferir. Encara que li resultés incomprensible.

Què queda del seu pas? Haver aportat el seu vot a la reelecció d'Ada Colau com a alcaldessa, malgrat haver-la assenyalat com a enemiga, com a últim gest contra l’independentisme, ja només amb ganes d’abandonar la fuga espanyola i tornar a la República francesa. La seva estrepitosa derrota en el que havia de ser la plataforma de retorn a la política francesa acaba amb aquest exercici de despropòsits de la vanitat: la història d’un ridícul. Ja ni tan sols queda Andorra. La política està massa plena de personatges que volen ser guiats més per la vanitat, que és mala consellera, que per l’orgull. Un motiu de meditació també per als que aquí varen caure en la trampa Valls, un indici inquietant de provincianisme. 

Josep Ramoneda és filòsof