La Venècia catalana
Barcelona i Venècia, les dues ciutats a la mida de l’home més turístiques d’Europa (Londres i París són macrourbs, una altra categoria). Dues ciutats que miren al mar, de sensualitat mediterrània. Que no renuncien ni als plaers ni a la cultura: arquitectura, cuina, pintura, cinema, literatura... Tendeixen a l’amanerament estètic, voldrien ser canalles però han esdevingut mainstream. ¿Dues ciutats amb més història que futur? La nostàlgia narcisista és el seu pitjor enemic. Es miren al mirall i s’agraden: Barcelona cofoia menestrala, Venècia presumida i decadent. Es miren al mirall i s’odien: on aniran a parar els nostres fills? Sentim amor-odi pel turisme, pels expats, pel cosmopolitisme del luxe exquisit. Però què faríem sense tanta riquesa? I què en farem de la pobresa nascosta i indignant? ¿Poden funcionar ciutats farcides de palaus sense ascensor social?
Tiro la coherència per la borda del vaporetto: els barcelonins fugim dels turistes anant a fer el turista. Qui renuncia a viatjar? A Venècia, Canareggio és un barri tranquil. Amb la Mariona, fem parada i fonda a casa el Nicola i la Sílvia, parella venecianobarcelonina. Ells no són turistes a cap de les dues ciutats. Són ciutadans que viuen en una bombolla de contradiccions i meravelles. També ens obre les portes de casa seva, al canal gran, davant de la Giudecca, Francesca Torzo. Hi coincidim amb la seva amiga irlandesa de parla gaèlica Elisabeth. Quines vedute!
Nit a l’escrostonat teatre Malibran. La peculiar Orquestra Ritmico Simfonico Italiana del mestre Diego Basso ens regala un concert de pel·lícula amb músiques d’Ennio Morricone. Efectisme acaramel·lat i grandiós, directe al cor. Abans de seguir llegint, si podeu poseu-vos la banda sonora de The Mission o de Cinema Paradiso. Morricone era romà: ell sí que viatjava poc, no va voler ni aprendre anglès. A Venècia t’hi enfonsaries bressolat per les seves melodies, tan melodramàtic. És inevitable: els ulls s’humitegen com els estucs porosos de la ciutat.
Tot regalima, tot flueix. Tot lliga. El Malibran té nom de soprano espanyola, María Malibran –cognom del seu primer marit francès–, morta prematurament als 28 anys per una caiguda de cavall. De soltera, María Felicia García Siches. El Malibran el van construir al segle XVIII la família Grimani, que a l’escut d’armes hi tenen les quatre barres vermelles sobre fons clar. A la catalana. Abans de la nit amb Morricone, hem visitat el seu fastuós palau renaixentista, obert al públic només fa quatre anys. Quants palaus hi ha així a Venècia, quants jardins secrets, quantes esglésies?
Plou, fa fred. Veure la plaça de Sant Marc buida és un miracle. Aquests dies, el temple més concorregut és la basílica de la Madonna della Salute, al Dorsoduro, prop de la punta de la Dogana, erigida el 1630 després que a la ciutat haguessin mort 80.000 persones per la pesta. Cada 21 de novembre, els venecians (en queden 50.000, i baixant) hi porten espelmes a través d’un pont mòbil que s’instal·la només aquests dies. Hi ha aglomeracions, cues, devoció. Al sortir, naturalment van a fer l’aperitiu. I després es mengen la castradina, una calòrica sopa de pota de xai amb col, ceba i vi, semblant a la nostra carn d'olla. Amb el Nicola, l’engolim a l’osteria Al Bacareto, negoci familiar. De nit, trobem l’amo, la dona i la filla al Malibran. Per arrodonir la celebració de la Salute, també han caigut als encants de Morricone.
Al palau Querini, on hi ha un Caffè Mariona, ens delectem amb les detallistes pintures del barroc Gabriele Bella, en alguna de les quals hi surt una torre humana que recorda els nostres castellers. El barroc Palau Labia, d’una família originària de Catalunya i un dels últims grans palazzi venecians, està en reforma: s’hi conserven algunes de les més famoses pintures de Tiepolo. Totes aquestes traces catalanes, i algunes més, són prou conegudes. Precisament la setmana que ve se celebren a la ciutat les jornades dels 50 anys d’estudis catalans a Venècia, amb professors de la Universitat de Ca’Foscari com Enric Bou i Patrizio Rigobon. I aquest 2025 també ha fet 50 anys de l’obertura del Museu Fortuny. No voldria acabar sense un record per a l’enyorat Àlex Susanna i el seu iniciàtic Quadern venecià... Ritorneremo!
