Ha començat la verema al Mediterrani, que és terra de vi des de fa milers d’anys. Els enòlegs, els pagesos, aquests dies estan pendents “de la méteo”, per dir: “Va, que collim”. És el moment més bonic del cicle del vi. I aquesta verema, després de la de l’huracà Gloria, la de la pandèmia, les del míldiu, les de la sequera... és la primera normal en anys.
D'aquí uns anys veurem les ampolles del raïm d’avui a la botiga o a les cartes dels restaurants. Ara les que hi ha –extraordinàries– expliquen els anys 21, 22 i 23, duríssims per sequíssims. Els viticultors –al contrari que els altres artesans– s’ho juguen tot a un sol cop. Fan tota la feina durant l’any per a una sola oportunitat. Les seves ampolles són resums de l’any i del paisatge. La collita ha anat així i aquest n’és el resultat. Suor i somriures, taques vermelles a la roba i al clatell, senglars, cabirols i ocells que són sommeliers, dinar al tros o a la barraca. Tancar els ulls a la nit i veure raïm, encara. Són preciosos, aquests dies. Tinc la sort de compartir-los amb gent que treballa d’això i que m’estimo.
El món del vi viu moments convulsos. Els aranzels, la demonització de l’alcohol (tot al mateix sac, com si fos el mateix un cubata que una copa d’escumós), la dura resistència que ha de fer la nostra cuina per sobreviure (sense cuina no hi ha vi), els guiris, la invasió d’ampolles barates d’altres llocs remots. No és fàcil fer una copa de vi, perquè per fer-la s’han de tenir dues coses molt importants, que no tothom té: sensibilitat (és a dir; intel·ligència) i algú per compartir-la. Algú amb qui brindar mirant-se als ulls i –sobretot– somrient. Si teniu això i avui voleu fer un vi (i el que sobri, si sobra, tapat, a la nevera, per demà esmorzar) doneu-vos per molt afortunats. Que hi ha qui té el vi i no té qui li somrigui!
