Vindrà la vacuna obligatòria

La irrupció de la variant òmicron ha afegit encara més dosis d’inquietud a una situació epidemiològica ja de per si molt complexa a conseqüència del repunt de casos de covid-19. Diversos governs europeus ja han començat a imposar noves restriccions i la Comissió Europea ha reclamat als estats que redoblin la vigilància i accelerin les campanyes de vacunació i les dosis de reforç. A Alemanya s’estan plantejant la vacunació obligatòria a partir del febrer. A França ja fa algun temps que s’imposa a personal essencial com el sanitari, avalat pel sempre primmirat Consell Constitucional. Quan vegis les barbes de ton veí pelar...

A Catalunya, cal no oblidar-ho, ja s'imposa la vacunació, ni que sigui indirecta, a l’exigir el passaport covid des d’aquest divendres per accedir a determinades activitats. En plena pandèmia, diverses decisions judicials a l’Estat (Sevilla, Granada o Santiago de Compostel·la) van avalar l'obligatorietat de vacunar persones ancianes en residències. La recent llei 8/2021 de salut de Galícia preveu la possibilitat de vacunar obligatòriament sota determinats requisits, i preveu sancions econòmiques per al cas d’incompliment, tot i que això ha estat suspès pel TC fins que analitzi el fons del recurs d’inconstitucionalitat plantejat pel govern espanyol. A Euskadi, a hores d'ara, hi ha un esborrany de futura llei de salut pública que preveu aquesta mateixa possibilitat, tot i que, aquesta vegada, per eludir problemes de constitucionalitat condiciona la seva efectivitat a l’existència d’una legislació estatal –avui inexistent– i a la prèvia autorització judicial. 

Certament, es tracta d’una qüestió delicada. No té el mateix abast exigir un certificat de vacunació per a activitats que no afecten drets fonamentals (anar a un bar), imposar-lo per poder treballar en determinats sectors essencials (sanitaris), demanar d’estar vacunat per exercir drets fonamentals (anar a l’escola) o, per descomptat, imposar la vacunació forçosament a tota la població. Això últim suposa una intervenció corporal coactiva i practicada en molts casos al marge de la voluntat del ciutadà, que per ser eficaç ha de comportar una sanció en cas de no fer-ho. Ara bé, recordo que fins no fa gaire es qüestionava l'exigència del passaport covid, present ja fa mesos en altres països. I ja el tenim aquí. El vaig defensar en aquestes mateixes pàgines en un context molt refractari. I ara, al meu parer, tot apunta que la vacunació serà obligatòria en poc temps. No n’hi ha prou amb escudar-se en la dada que la cobertura vacunal és de les més altes del món, com fa la ministra de Sanitat. 

Anem a pams. Sobre la manera de plasmar aquesta obligació legalment, no hi ha altra opció que incloure-la expressament com a mesura preventiva a la llei orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública. Pel que fa a la qüestió més controvertida, que és la constitucionalitat d’una mesura que afecta els drets fonamentals, cal tenir present que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar recentment, el 8 d'abril del 2021, una rellevant sentència (cas Vavricka i altres contra la República Txeca) en què s’analitzava l'obligació de vacunar els nens contra diverses malalties. Per al TEDH, imposar una vacuna constitueix, en abstracte, una intromissió sobre el dret a la vida privada de les persones previst a l'art. 8 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). Ara bé, en el cas enjudiciat, l’alt tribunal va considerar lícita aquesta ingerència entenent que amb la llei es perseguia l’objectiu legítim de protegir no només la salut dels afectats sinó els drets d’altri. 

Per a això, el Tribunal d’Estrasburg argumenta dues qüestions cabdals. La primera, que el marge d'apreciació dels estats per avaluar les prioritats i les necessitats socials ha de ser ampli, tenint en compte els interessos en joc en cada cas: si hi ha més o menys consens general sobre la vacunació, el caràcter vulnerable dels col·lectius afectats, etc. La segona, l'existència d'un imperatiu com l'interès superior dels menors, ja que la fita era que tots els nens estiguessin protegits contra malalties greus i això no es podia assolir sense la vacunació forçosa i la immunitat col·lectiva. El Tribunal va destacar, a més, que els nens vacunats no s'havien vist privats de tota possibilitat de desenvolupar la seva personalitat a nivell social o intel·lectual, ja que, per exemple, la seva admissió per part de les escoles no només no s’havia vist afectada sinó tot el contrari, a banda que les conseqüències de la pertorbació havien sigut limitades en el temps. Amb tot, el TEDH va argumentar que les sancions econòmiques per no vacunar-se, tot i ser necessàries en una societat democràtica, havien d’imposar-se de forma moderada i no preveure afeccions per als drets d’altres persones.

Així doncs, per bé que la sentència anava referida a un supòsit de vacunació que afectava un col·lectiu individualitzable i vulnerable, és obvi que conté arguments vàlids per a un supòsit d’aplicació generalitzada com el covid, ja que es tracta d’una malaltia infecciosa altament transmissible, que compta amb una vacuna acreditada per la ciència mèdica, la qual, a més, ha posat en relleu, diguin el que diguin els escèptics i els negacionistes, que és molt improbable que pugui ocasionar cap risc per a la salut de les persones. I això no és el mateix que la remota possibilitat de patir efectes secundaris, com fan la majoria de medicaments. A més, com sabem, amb aquest coronavirus no es pot descartar que les persones vacunades puguin contagiar-ne d'altres, per la qual cosa és evident que el benefici més gran de la vacunació ho és per a la mateixa persona que es vacuna. 

En definitiva, una mesura greu com la vacunació forçosa guardaria una relació de proporcionalitat amb les finalitats legítimes perseguides per les autoritats sanitàries, i el seu marge d'apreciació dependria de la realitat del moment en qüestió. Cal deixar de banda, doncs, les habituals pors o les posicions formalistes en la defensa dels drets, sovint poc sensibles amb la greu singularitat del moment. Al costat de les legítimes pors (o aversions) personals hi ha el dret a la salut pública i a la vida de totes les persones. Salus publica, suprema lex, deia Ciceró.