Com recordava sovint Vázquez Montalbán, l’actitud de sospita davant el poder és fonamental i, sovint, tot allò que sembla, és. Per exemple, feia dies que no es veia una maniobra de traç tan gruixut com el comunicat Espanya-Alemanya sobre l’oficialitat del català a Europa, que arriba precisament ara que Junts diu que vol trencar amb el PSOE. Per cert, és un comunicat per dir que parlaran. Què havien estat fent, fins ara?
Però no perdem el fil. Aquest país s’ha forjat en l’escepticisme militant. Els 40 anys de dictadura franquista van ser una gran escola per aprendre a llegir entre línies i entendre-ho tot a la primera, sovint pel senzill procediment d’entendre el contrari del que deia la propaganda. A casa preguntaven: “Què ha dit la ràdio?” La resposta era brillant: “Diu que anirem tan bé”.
I amb tot, passar-se la vida sospitant de tot i de tothom és dur, és molt cansat. De fet, no és vida, perquè ja m’explicaran on és la gràcia de viure sense il·lusió ni confiança. Però és així com estem vivint, i el resultat és fatal. Tenim sentenciat a qualsevol que belluga, abans que bellugui i tot.
Per sistema, ser incrèdul no et fa més savi, ni ser susceptible et fa més sensible, ni treure conclusions precipitades et fa pensar més ràpid, ni inventar-se teories alternatives et fa més intel·ligent.
Ens falta la pausa per pensar abans de parlar, per escoltar abans d’interrompre i per llegir abans d’opinar, per apreciar la bellesa gratuïta de tantes coses que funcionen abans de tirar el barret al foc, per riure sol o amb els altres, amb sentit de l’humor, abans d'agafar-se la vida com un drama. Les xarxes han acabat per modelar l’home irat i descregut. En el fons, aïllat en la seva desgràcia.
