Jordi Sànchez: “Sánchez especula amb el diàleg per dividir l'independentisme”

Entrevista al president de la Crida Nacional per Catalunya

Jordi Sànchez (Barcelona, 1964) visita l’ARA aprofitant un permís de 24 hores concedit per la presó i en plena negociació entre la Crida i el PDECat.

Com es viu el confinament sanitari en un lloc on ja s’està confinat?

És un doble confinament, però crec que ha sigut menys dolorós, menys costós que el que ha viscut la majoria de la gent, perquè a nosaltres la vida ens ha canviat relativament.

¿Vostè s’explica per què no han passat el confinament a casa?

No m’ho explico, però per a mi és aigua passada.

L’horitzó en aquest moment suposo que és el canvi al tercer grau.

Sí, toca. Jo estic convençut que se’ns concedirà l’accés al tercer grau no com un tracte de favor, com alguns han volgut fer creure, sinó perquè és el que toca. En el cas de Jordi Cuixart i en el meu ens acostem ja als mil dies de presó.

Digui’m una cosa: que s’aprèn en mil dies a la presó.

A ser tolerant amb un mateix. La presó t’obliga a conviure amb tu mateix en la solitud de la cel·la i, per tant, a gestionar les teves ànsies, neguits, pors, il·lusions, sentiments, manies... I també és evident que la presó anivella, iguala la gent i et deixa bastant nu davant la realitat d’una convivència independentment de la trajectòria i del passat que t’hagi portat a ser un intern.

Parlem de política. Quin balanç fa de la gestió del covid a Catalunya?

Com tots els governs crec que la Generalitat s’ha esforçat i hi ha dedicat hores i hores. Però també és cert que el Govern, com tots els governs, no va estar prou atent a una situació que venia. I després és evident que l’actuació del govern espanyol ha posat al descobert d’una manera molt crua una voluntat centralitzadora que també ha repercutit negativament en l’acció del Govern, perquè és molt difícil governar quan no tens els recursos normatius ni econòmics per fer el que creus que cal.

¿S’està esprement la capacitat gestora de la Generalitat? Hi ha ciutadans que diuen que sempre es posa l’excusa que la culpa és de Madrid.

Jo crec que això no és una excusa. És un tema objectiu. De la nit al dia la construcció de l’estat de les autonomies s’ha desfet perquè s’ha cregut que davant determinades situacions era molt més eficaç recentralitzar competències Ara, és dramàtic el tema de les residències. I això no és responsabilitat d’un partit o d’un altre, és responsabilitat d’una maquinària i d’un funcionament que col·lectivament no hem cuidat prou. Per tant, sí. No tot s’ha fet bé.

¿Amb la independència hi hauria hagut menys morts, com ha dit algú?

És una expressió que en la seva literalitat no la comparteixo per diversos motius: per respecte a les famílies que han perdut persones en aquesta pandèmia, i perquè, tot i ser veritat que amb plenes competències la Generalitat hauria fet coses diferents, deduir-ne que això ens portaria a un escenari de menys mortalitat és un futurible que mai podrem comprovar.

El Suprem ja ha fixat una data per a la vista que afecta el president de la Generalitat. Quan han de ser les eleccions?

El president Torra té ben fixat un criteri: que ara el més prioritari és garantir la sortida adequada de la pandèmia. Ara bé, tothom sap que hi haurà eleccions a la tardor-hivern. Jo no seria partidari de plantejar una convocatòria immediata d’eleccions per a mitjans-finals de setembre perquè això dificultaria enormement consolidar la resposta a la sortida de l’estat d’alarma.

Hi ha qui diu, però, que això permetria posar ja les estratègies al damunt de la taula.

Estem parlant de dos-tres mesos de diferència entre setembre i desembre o gener. Jo he sigut sempre partidari d’intentar esgotar la legislatura, però és obvi que no s’acabarà perquè probablement el president Torra serà inhabilitat. Per tant, fem ara que les coses bàsiques puguin rutllar i orientem-nos a unes eleccions a la tardor-hivern.

¿Vostè veu unes majories molt diferents de les actuals?

Crec que la fotografia no variarà excessivament. És clar que hi haurà modificació d’escons, però cap partit s’acostarà a la majoria absoluta i, per tant, el que hem de tenir clar és que la propera serà una legislatura de pacte, d’acord i de consens. I aquí és quan l’independentisme ha de demostrar el que no hem demostrat prou bé aquests últims anys: que tenim capacitat d’entendre’ns per seguir el camí que vam iniciar la tardor del 2017.

Com s’ha de continuar el Procés?

La pregunta és: creiem que estem encara en aquest Procés o no? La meva resposta és sí. Ningú va dir que seria fàcil, però hem de continuar. I en el mentrestant hem de governar per demostrar el país que volem construir.

¿I com es convenç els ciutadans si les forces principals independentistes no van amb una estratègia comuna a Madrid?

Aquest és un dels elements que hem de revisar tots. La desunió de l’independentisme a Madrid ens fa molt més dèbils del que realment som. És dramàtic no tenir una estratègia compartida per plantejar un diàleg i una negociació amb el govern de l’Estat.

Sembla que el president Torra no confia gaire en la taula de diàleg. Vostè hi confia?

Jo estic pel diàleg i crec que la immensa majoria de dirigents i d’electors de JxCat estan pel diàleg. El que cal que ens preguntem és si aquesta taula realment busca resoldre un conflicte polític o és l’excusa per aparentar que dialogarem, per fer-se una fotografia i per justificar una majoria governamental a Espanya. Crec que alguns han frivolitzat massa i que en aquests moments Sánchez especula amb el diàleg per dividir l’independentisme.

¿La taula ha de solucionar la situació dels presos?

Espero que no. Si algú pretén que als presos la solució els arribi de la taula de diàleg, és que no creu en el diàleg. El diàleg és per resoldre o intentar resoldre el conflicte polític. Si la taula al final només ha de servir per intentar resoldre la situació de nou persones, a mi aquest diàleg no m’interessa.

No confia gaire en Pedro Sánchez...

Quina credibilitat té quan per un costat intenta seduir ERC i per l’altre Ciutadans? On vol anar? Davant hi tenim un interlocutor que no és sòlid.

¿Hi ha possibilitats de tenir un altre tipus d’interlocutor més sòlid?

No. El que cal és que el que hi ha assumeixi les seves responsabilitats. A mi m’agradaria un Sánchez amb fortalesa suficient i amb posicions si es vol dures però amb voluntat de resoldre-ho. No veig aquest personatge. Veiem una persona que un dia et diu una cosa i l’endemà et diu la contrària, i que no saps realment si l’únic que pretén és anar perpetuant-se a la Moncloa.

L’independentisme de tota manera ho posa fàcil.

En la mesura que és incapaç d’aconseguir una posició i una estratègia compartida, evidentment ho posa fàcil. Una taula de negociació no hauria de ser mai el resultat d’un acord entre partits, hauria de ser una proposta de govern a govern. Però ja que hi som, i això ha de quedar molt clar, ni el president Torra ni cap altra persona de JxCat deixarà d’anar a aquesta taula ni de posar tota la voluntat perquè això es resolgui. Però també hem d’evitar que es continuï venent fum.

¿Com estan les seves converses amb David Bonvehí per reordenar el seu espai polític?

La proposta per a nosaltres és molt clara: és l’oportunitat de reordenar un espai polític que es reivindica hereu d’una part important de l’1-O, que vol no defallir en el camí cap a la independència i que ho vol fer a partir d’un nou partit que representi la centralitat del país però trencant fronteres establertes de partits existents. Sense cap veto a cap persona, però també sense cap quota ni dret adquirit.

¿Vostè el que proposa és que el PDECat es dilueixi dins de la Crida?

No. Això és una imatge que s’ha volgut vendre. No és un debat PDECat-Crida, és un debat sobre fer una nova organització. Per tant, la Crida no és qui en aquests moments ha d’encapçalar això. Atrevim-nos a fer un espai diferent, amb una direcció que ordeni un espai que en aquests moments necessita presentar-se de manera diferent de com ho ha fet aquests últims anys.

Des del PDECat diuen que volen un reconeixement. Com es pot fer?

Jo no parlaré en nom del PDECat i intentaré mantenir tota la discreció sobre les converses. És evident que hi ha un reconeixement que s’ha de fer a tota una tradició del nacionalisme polític i del catalanisme que pot representar en aquests moments el PDECat. No es tracta de fer taula rasa del passat, sinó de saber les limitacions que tots tenim com a espais organitzats i les oportunitats que ens venen de futur.

¿Aquesta nova formació com es defineix en l’eix esquerra-dreta?

Què vol dir avui ser d’esquerra o de dreta? Parlem de coses concretes.

Impost de successions.

JxCat està per abordar de manera oberta i clara un combat contra les desigualtats econòmiques. Per tant, amb mesures polítiques concretes que combatin l’exclusió i permetin més redistribució. JxCat aspira a ocupar un espai electoral central i els seus dirigents estan ubicats on hi ha la centralitat social del país, que és un espai de posicions progressistes.

¿Aquest plantejament atrauria el votant tradicional convergent?

No en tinc cap dubte. No és necessari tenir una oferta tancada dogmàtica, sinó oberta, transversal. Hi poden haver situacions en què es doni llibertat de vot als diputats.

Quin paper jugarà el president Puigdemont?

Està absolutament compromès a liderar aquest espai amb tota la força que té i malgrat la distància física.

Qui seria el seu candidat? Calvet, Borràs, Puigneró, Madrenas, Artadi? Canadell?

No és un debat que en aquests moments m’interessi perquè finalment la decisió serà dels militants.

¿Tem que la frustració després dels fets del 2017 sumada a la pandèmia refredin l’independentisme?

No. Les enquestes segueixen donant-nos entre un 45% i un 50% de la població favorable a la independència. Una altra cosa és que la gent ha interioritzat que això anirà més lent del que volien.