La batalla final entre Puigdemont i Junqueras

Hi ha dos escenaris: o eleccions o Govern agònic

En un context polític normal l’espectacle d'aquest dilluns seria el preludi d’un avançament electoral. Això és el que diria qualsevol espectador objectiu. Però com que els codis de la política convencional no són aplicables del tot al cas català, cal tenir sempre obertes totes les interpretacions possibles. Ara mateix, però, la situació actual només pot desembocar en dos escenaris possibles: eleccions immediates o bé Govern agònic fins a l’aprovació dels pressupostos o la inhabilitació total del president pel Suprem.

Cap dels dos escenaris és bo per a l’independentisme, que aquest dilluns ha evidenciat que no és capaç de conciliar la via pragmàtica amb la legitimista en una acció de govern compartida i coherent. En efecte, quan arribin les eleccions, JxCat i ERC s’hauran desgastat mútuament i, si no aproven els comptes, no podran exhibir cap èxit de gestió. El risc d’una desmobilització important de l’independentisme és molt gran. No és el mateix anar a les eleccions després d’una agressió externa (per exemple la sentència del Procés) que després d’una batussa interna. El missatge que se’n desprèn és el d’un fracàs monumental.

Per contra, a Madrid hi ha un govern que cada dimarts aprova mesures (pensions, salari mínim) i porta la iniciativa contra la dreta (veto parental). Marca l’agenda i juga amb el temps, mentre que a Catalunya el calendari electoral està en mans de la justícia.

Per tant, ens trobem en temps de descompte en què tothom pretén acumular arguments per a la campanya. ERC voldria poder exhibir els pressupostos, i JxCat haver creat el relat que els republicans són uns botiflers que planegen un nou tripartit d’esquerres. Això, des d’ahir, ja ho tenen. Però el blitzkrieg contra ERC pot perdre efectivitat si no hi ha eleccions ja.

Lideratge a JxCat

JxCat, a més, ha de resoldre la reordenació interna i la tria de candidats. Entre els arguments a favor d’allargar l’agonia del Govern hi ha el de guanyar temps per fabricar el candidat que podria acompanyar Puigdemont a la llista. Aquest candidat serà, a més, part del missatge. No significa el mateix Laura Borràs que Damià Calvet, ni Àngels Chacón que Jordi Puigneró o Elsa Artadi. La tria del presidenciable in pectore reverberarà en tota l’organització com una pedra llançada en un bassal. Alguns, fins i tot, podrien marxar i consumar l’escissió.

La conclusió és que, en qualsevol cas, l’independentisme no només arribarà dividit a la cita electoral, sinó també afeblit. L’aposta pragmàtica d’ERC necessita de l’efecte Junqueras, ja que sense ell li falta aquell component èpic i emocional que fa possible les grans victòries. I el camí legitimista de JxCat necessita més que mai l’efecte Puigdemont, ja que falta credibilitat després de dos anys de retòrica inflamada i mitges desobediències: és a dir, la batalla final entre els dos líders pendent des del 21-D.