Del "Badalonisme" d'Albiol a la campanya de Trias: quan les sigles fan nosa

Barcelona"No hi ha cap logo. Vinc a parlar de Badalona". Amb aquestes paraules presentava Xavier Garcia Albiol fa gairebé un any la seva candidatura per a les eleccions municipals del maig a la quarta ciutat del país. Mesos després llançava uns cartells electorals de diferents colors –els dels partits del consistori– en què només apareix la seva cara, el seu nom i el concepte Badalonisme. Com ja havia fet en altres ocasions, eliminava així qualsevol referència al PP, malgrat ser l'alcaldable del partit –la vuitena força a Catalunya– i un dels coordinadors de la campanya dels conservadors a escala estatal. Lluny de ser anecdòtic, el cas de l'exalcalde badaloní exemplifica la tendència a difuminar o fins i tot suprimir les sigles, especialment de cara als comicis locals, amb l'objectiu d'evitar que el partit penalitzi i arribar així a més votants.

"Quan els partits miren les enquestes i s'adonen que el candidat està més ben valorat que la seva marca, decideixen amagar-la per eixamplar la base", apunta Toni Rodon, politòleg i professor de la UPF. "Veuen que posar les sigles podria allunyar determinats votants que, si no hi ha les sigles, s'hi podrien acostar", afegeix Carles Pont, professor de la Facultat de Comunicació de la mateixa universitat. Si bé aquest fenomen és comú als municipis, on sovint es vota més la persona que la formació que representa, Rodon afirma que fins fa poc "no era tan habitual" a les ciutats grans, i augura que de mica en mica "anirà a més", sobretot entre candidats que ja governen o coneguts per l'electorat. El politòleg ho vincula al desprestigi dels partits, que ha potenciat la "personalització" de la política, i al context del post-Procés, en què l'eix nacional ha perdut protagonisme. "Es prescindeix d'unes marques de partits que han representat un enfrontament", opina Lluís Pastor, professor de comunicació de la UOC.

Un altre exemple en aquest sentit és el cas de Xavier Trias, exalcalde de Barcelona i ara cap de llista de Junts. "Això no va de sigles, va de ciutat", deia al desembre en el vídeo en què va anunciar que feia el pas, i des de llavors s'ha intentat desvincular al màxim d'un partit amb posicions allunyades del pragmatisme convergent que aspira a representar i de la seva líder, Laura Borràs, jutjada per presumpta corrupció. "Em presento com a Trias perquè vull guanyar i aconseguir que la gent que no se sent de Junts em voti", admetia el mes passat a RAC1. L'objectiu d'aquest tipus de campanyes, però, no és només neutralitzar els anticossos que poden provocar les sigles en part de l'electorat sinó també esborrar la "localització ideològica" de les candidatures per guanyar transversalitat, explica Pastor. "Es juga a l'ambigüitat per acostar-se allà on hi ha la gran bossa de vots, el centre imaginari", afegeix Pont.

La transversalitat dels ismes

Ja sigui amb el logo del partit més o menys destacat, de fet, molts candidats també s'erigeixen a través dels lemes de campanya com a representants de la ciutat que aspiren a governar. Com el badalonisme "ni de dretes ni d'esquerres" que ven Albiol, també hi ha el "terrassenquisme" reivindicat per Jordi Ballart, alcalde de Terrassa i candidat de Tot per Terrassa, o "l'orgull colomenc" al qual apel·la l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, per revalidar la victòria del PSC a la ciutat. "El missatge és el de «Jo sé com gestionar i cuidaré els veïns pensin el que pensin»", apunta Rodon. Ara bé, ¿funciona, aquesta estratègia política? El politòleg explica que no hi ha recerca al respecte i que, per tant, depèn de cada cas. Albiol, en canvi, està convençut que donarà els seus fruits: "Farà que moltes persones que no simpatitzen amb el PP, que són independentistes o socialistes, ens votin a les municipals", afirmava aquest estiu a l'ARA, on admetia –això sí– que ell continua pensant "el mateix de sempre".